Esperança Camps - Dietari

Avui vespre

Ja hem sopat. Cada membre de la família s’ha reclòs al seu espai per estudiar, per treballar, o per dormir. És una solitud desitjada. Per a mi és l’hora més fèrtil del dia. Hem baixat la intensitat de les llums de casa i la calma ha tornat després d’un fosquet frenètic, sempre ple d’anuncis que no poden esperar, notetes de l’escola, reivindicacions que necessiten una solució immediata, o uns deures de Medi més difícils del que ens pensàvem. Avui toca repassar els pronoms febles. Amb les eles geminades no hi ha problema, que nosaltres les tenim de naixement, em diu. Sóc incapaç de continuar escoltant la ràdio. La consigna d’avui, també a la ràdio “progre” que escolt, és donar canya al govern per això de Kosovo i la retirada de les tropes, i la traïció a la comunitat internacional, i les ganes de posar-se als focus de la ministra que està casada amb no sé qui que té molta influència sobre Zapatero i es veu que per això ella és la nineta dels seus ulls, i ara tenim n’Obama maleït. Prou. Fins aquí.

Encenc l’Ipod i l’atzar em regala una altra Maria Callas, “Si mi chiamano Mimi” de La Boheme, en una gravació històrica d’un paper que em sembla que mai no va representar a l’escenari. Contestaré un parell de correus i repassaré el text del que vull contar dijous a la presentació de El cos deshabitat. Després em submergiré en la relectura i anotació de “El col·leccionista de fades”, la novel·la amb què Josep Ballester va guanyar el darrer Premi Ciutat d’Alzira. La presenta dijous dia 2 d’abril a València, també a La Casa del Llibre i m’ha demanat que l’acompanyi. Que sàvia que és aquesta maquineta: “Sa tristesa dorm en terra, sa tristesa, sa tristesa se despenja com el cel per ses estrelles...” els Antònia Font han vingut a fer-me companyia.. .” i es meu vaixell de terra pesca nit i dia dins es carrers d’una piscina..” que bons... però els he de passar. No puc escriure al mateix temps que escolt música amb lletres que reconec. Em pas a una missa de Bach i pens amb alegria que arriba la setmana santa i tota la música que l’acompanya: les passions, les cantates, les paraules de Jesús a la creu. Les saetes, menys. Enguany intentaré no faltar a alguna processó de la Setmana Santa Marinera que converteix en barri del Cabanyal de València en una festa. Em sembla que és la Setmana Santa més laica que conec. Ja han dit que no es posaran cap veta blanca en contra de cap projecte de llei governamental. La processó general del Divendres Sant és una desfilada eclèctica. Una mescla de passos de tots els estils, amb milers de persones desfilant pel carrer de la Reina. Vestes, els diuen aquí a les capirotes. Romans de cuir i romanes d’escots exuberants. I el diumenge de Pasqua, després de l’encontre, tota aquesta gent es canvia la capa morada del dol per la blanca de la resurrecció, i tot el que era dol es converteix en festa. Marxen amb pas molt ràpid i les bandes toquen música festiva, i molts dels natzarens acaben fent el vermut a la Bodega Montaña.

Potser que em posi a treballar una mica.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura