Esperança Camps - Dietari

De pares, mares, fills i llibres

No m’agrada el Dia del Pare, ni tampoc el Dia de la Mare. M’agraden els dies de cada dia, com el d’avui, que fa sol i fa festa i he dinat amb una amiga i he anat a una llibreria i ara arribaran les filles de l’escola i d’aquí a una estona continuaré la lectura d'"Ànima mía" el darrer poemari de Carlos Marzal. Tot aquest preàmbul llarg, com sempre, el faig perquè avui és el dia del pare i de la mare i dels fills d’aquest matrimoni andalús que ha pogut anunciar per fi que el seu fill major de set anys s’ha curat d’una malaltia molt greu i hereditària gràcies al naixement d’un segon fill seleccionat genèticament perquè ell mateix no pateixi la mateixa malaltia, i per poder sanar el seu germà. Això sí que és una festa per encendre fanalets i tirar coets i confeti i serpentines. Surten tots quatre fotografiats al diari. Al germà gran li han posat corbata. Al petit, sa mare el du al braç. Tots riuen.

No me la podia traure del cap aquesta família quan a la taula de novetats de l'Fnac he topat amb un llibre de coberta agradable titulat “¿Adónde vamos papa?”, de Jean Louis Fournier. Fournier és un escriptor francès de cert èxit al seu país que, als seus 69 anys explica com ha estat la seua vida com a pare de dos fills discapacitats. Un d’ells ja va morir. Aquesta història em du al cap “Quiet”, de Màrius Serra (aquí la seua web), i “Moments Feliços”, d’Oriol Izquierdo, (aquí el seu blog) i encara “Maria y yo”, de Miguel Gallardo (aquí el seu blog). També pens en Michael Greenberg i l'inici esfereïdor de la seua novel·la: "En 1996 mi hija se volvió loca". Al metro que em torna a casa fulleig el llibre de Marzal i veig un poema titulat Joana dedicat, com no, a Mariona i Joan Margarit, i el llegesc un parell de vegades.

...
Todas las hijas muertas en mí estaban,
y a través de la mía regresaron.
Yo fui todas las hijas, mis hijas todas muertas.
Yo fui todos los padres,
                         y en todos era un huérfano.
...

I mentre puj els escalons de l’estació de casa, i l’esclafit constant de petards em va tremolar, pens que no m’agrada gens el Dia del Pare, que això és de el Corte Inglés, o en el millor o pitjor dels casos, és de l’església, que vol celebrar el dia de Sant Josep, pare de Jesús. La mateixa església que critica i quasi excomunica el Servei Andalús de Salut que ha fet possible que una família tengui dos fills sans i estimats. No, definitivament, no m’agrada el Dia del Pare. El que m’agraden són els pares capaços de parlar amb tendresa dels seus fills especials. Capaços d’escriure els seus sentiments i publicar-los en llibres tan recomanables com tots els que he citat més amunt. Segur que me n’he deixat algun. No sé si és casualitat, però aquests últims mesos han sortit tots aquests llibres de tots aquests pares que ho són cada dia totes les hores.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura