Esperança Camps - Dietari

onze de març de dos mil quatre, el meu

La tarja d'invitació de l'acte previst per a l'onze de març de 2004

Tothom sap on era i què feia l’onze de març del 2004. Aquesta moda em sembla que ve dels Estats Units, amb allò de “on eres el dia que van matar Kennedy?” Després vam voler recordar l’arribada de l’home a la lluna, i el 23-F...p>

Per mi, l’onze de març del 2004 havia de ser un dia molt especial perquè havíem de fer la presentació a València d’Enllà de la mar, la meua primera novel·la. Primera novel·la, primera presentació. Era debutant en tot. Tota jo era un sac de nervis. Record que vaig dormir molt malament. Fins i tot em vaig despertar sobresaltada amb rampes a les cames. Em vaig alçar molt de matí, i mentre prenia el cafè i feia temps per despertar les filles intentava repassar el text que havia preparat per llegir aquell fosquet de primavera valenciana, que és fallera i molt festera. No m’agradava gens el que feia setmanes que escrivia: vaig corregir frases i vaig esborrar paraules, vaig canviar expressions... Passaven uns minuts de les vuit quan n’Iñaki Gabilondo va donar una última hora. Va pronunciar poques paraules, però després d’anys escoltant-lo cada matí, a casa ja sabíem desxifrar el to de la seua veu. La gravetat amb què va dir que encara tenia poques dades, però que allò semblava seriós, em va fer escarrufar. Tot el que va passar després ja és molt conegut. Massa.

A mig matí, mentre la xifra de víctimes anava augmentant, s’anunciaven els gestos i els actes de condol que es feien a tot l’estat. A València, per exemple, van suspendre la mascletà. Vaig parlar unes quantes vegades amb Marta Estrelles, cap de comunicació de Bromera, i amb Empar Marco i amb M. Josep Poquet, les meues amigues que havien de fer de presentadores. No estàvem d’humor. Finalment, vam decidir ajornar la presentació. No vam ser els únics: tot l’estat va quedar paralitzat, tot restava com flotant dins un núvol de ràbia i incredulitat. La tempesta que va provocar aquell núvol encara dura, em sembla. Ni la ràbia ni la incredulitat, ni la manera de mirar el món, han tornat a ser com eren abans. Tampoc, la manera de fer política.

La jornada laboral del dissabte 13 de març de 2004, jornada de reflexió, va ser una de les més dures i més tenses que he viscut mai. La més dura. La més dolorosa, crec. De memòria podria dir noms i cognoms, podria reproduir converses senceres, podria dibuixar com estaven les taules, on estava asseguda cada persona, a quina hora va passar cada cosa. I si un dia se m’oblida, crec que tenc unes notes preses a un quadern d’aquests que guard per casa.

La presentació d’Enllà de la mar la vam fer un parell de setmanes després, quan a La Casa del Llibre tenien una data lliure, però això avui importa poc.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura