Esperança Camps - Dietari

Nosaltres, les dones

Cada any és igual. Cada any, quan arriba el vuit de març a les persones, als homes i a les dones, els entra com una passió per parlar de les dones. De les dones treballadores. El vuit de març és aquell dia que els mitjans de comunicació aprofiten per fer reportatges sobre dones. Sobre l’exemple d’algunes dones que han lluitat contra els entrebancs més diversos i els han superats. És curiós, però, que el dia 9 de març, i el 10 i el 13 i el 24 d’abril i el 30 de setembre, els mitjans de comunicació no només no informen sobre aquestes dones, sinó que tampoc no ho fan sobre els homes que un dia darrere l’altre els posen les coses més difícils i els obliguen a celebrar una diada reivindicativa. Avui, com cada any, hem vist el reportatge de la dona notària, de la conductora de camió i d’una nissaga de dones que durant quatre generacions han estat darrere la mateixa barra del mateix bar. Molt bé. Em sembla molt bé tot això. Estan bé els llaços morats i les manifestacions i els crits enginyosos del tipus: “manolito, hazte la cena solito”. Molt ben trobat, jo encara hi afegiria, “i fes-me-la a mi, també”. Amb tot, cada any, un dia com avui no puc evitar recordar una conversa amb una amiga prou més major que jo que un dia, molt seriosa, em va dir que a les dones ens han enganyat. A la meua cara d’interrogant va seguir la seua explicació. Em deia la meua amiga que les dones hem entrat al mercat laboral enganyades, que ens prometien igualtat i hem trobat jornades dobles o triples, que a vegades vestim d’alliberament allò que és un doble esclavatge. I en aquest cas hem arrossegat les nostres mares que, com que nosaltres som tan bones professionals i ens hem de realitzar treballant fora de casa, i el nostre paper és tan important, els deixem el paper de segones mares dels nostres fills, i els obliguem a tenir-ne cura. I és per això que moltes vegades, tal dia com avui, avui sobretot, assumesc el risc de ser tatxada de masclista per dir que jo ara, en aquest moment que estic escrivint això, preferiria ser a casa, al costat de la meua filla petita, que està malalta, que ha passat uns dies a l’hospital, enlloc de ser a l’oficina on he vingut a treballar a les nou del matí i d’on en sortiré a les dotze de la nit, quan, si tot va bé, la menudeta ja dormirà. Així és que aquest post d’avui el dedic a la meua mare, i a les meues filles i a totes les dones que, com jo, surten de casa amb remordiments de consciència quan la seua filla petita té un estreptococo a les angines.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura