Esperança Camps - Dietari

A Vilafranca, abans de...

Vilafranca del Penedès. Són les sis i mitja del capvespre. A l’hotel no hi ha wi-fi, però molt amablement m’han deixat un cable per connectar el portàtil a la paret. Cinc euros de fiança a la recepció. En Jesús dorm. Jo acab de repassar el que contaré avui vespre, d’aquí a una hora i mitja, a aquells que assisteixin a la presentació de El Cos deshabitat. Després de dinar hem repassat la premsa comarcal, i hem vist una nota al diari El 3 de vuit. Acaben de dir per la ràdio que han ingressat el jutge Garzón a un hospital per un atac d’ansietat i una pujada de tensió. No m’estranya.

Al restaurant de l’hotel hi havia cinc joves treballadors de banca. Avui era el darrer dia d’un curset de formació que els ha fet Caixa Penedès. Després de l’àpat cada un tornava a la seua ciutat. En Jesús i jo estàvem cansats del viatge i quasi no parlàvem, així és que he escoltat la seua conversa, que era perpetrada en veu molt alta. (M’agrada molt escoltar converses i després reproduir-les al blog o a les novel·les, o a totes dues bandes) L’únic al·lot del grup era de Madrid i els ha dit a les companyes “és que en Catalunya teneis peajes para todo”. Imagin que més d’un català hauria pensat, “santa paraula”. Es veu que el curs anava sobre temes de seguretat bancària. Més seguretat, vull dir. Coses del tipus que sempre s’ha de demanar el carnet d’identitat i comprovar que la signatura és autèntica, encara que qui et demani fer un reintegrament sigui ton pare. Sempre tan previsors, els bancs, he pensat. Una d’elles deia que sí, que ella sempre el demana, fins i tot a la dona de la neteja de la sucursal, que resulta que l’empresa que s’encarrega és d’aquestes que contracta persones discapacitades perquè els surt més barat, però l’altre dia van tenir un problema (és textual) perquè una d’aquestes al·lotes més discapacitada que les altres (continua sent textual) va perdre la clau de l’oficina i se’n va anar sense avisar i sense posar l’alarma, que mira tu, está bien que contraten estas personas, pero a ver, ha de haber un límite, porque claro, no és lo mismo limpiar un banco que una tienda de regalos, porque otra chica, un poco más entera, le dijo a una compañera mía que el otro día se le había caído un papel por una rendija, que mira tu, si era importante, je, je. (tot és textual, el final de la intervenció l’he posat en castellà per ser més fidel a les seues paraules).

El cafè l’hem pres fora del restaurant. El cafè i una copeta de cava, que per alguna cosa som al Penedès.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura