Aquest conte no el voldria escriure avui: que històries com aquestes les escrivia en Charles Dickens, i ho feia molt millor que jo. Aquest conte de Nadal inversemblant l’escric perquè voldria que, escrivint-lo, es convertís en lletres, en literatura, en mentida. Aquest conte és l’escarrinxada al cor i a l’ànima d’un fillet que té por. D'un fillet vingut de lluny que es pensa que els ogres dels contes existeixen, i que és cert que les mares-madrastres es volen menjar els seus fills, o que l’home del sac s’endú els fillets que no es porten bé. Aquest conte, que voldria que es convertís en serradís, és per un fillet que quan sent passes al passadís de casa s’amaga davall quatre flassades i agafa fort el coixí i es tapa les orelles i mossega el llençol. Un fillet que i voldria que les sabatilles de feltre fossin una gran boca i es mengessin els peus de qui les calça. Els peus i les cames i el cos. Però sobretot les mans, haurien de desaparèixer. Per què es mouen tan ràpidament aquestes mans? Perquè troben el seu cos petit amb tanta facilitat? Per què fan aquest soroll de trencadissa quan es troben les dues pells? No és el soroll del petó: és l'esclafit de la galtada. Ell ha vist moltes altres mans. Dotzenes, milers de mans. Mans que fan carícies. Mans que donen la mà. Mans que ajuden. Mans que riuen i canten i ballen. Però les mans que hi ha a casa seua fan soroll de trencadís quan es troben amb la seua pell. I després del soroll venen el plor i la passió. Venen les explicacions i els retrets i els no ho faré més, i els no hi diguis a ningú si no vols que et faci més mal, que m’has de perdonar, que jo t’estim, que si ells ho saben tindràs més mal. Però no són les mans que diuen jo t’estim, que és la boca lletja que diu jo t’estim mentre tremola, mentre s’amaga, i ho diu cridant. La boca parla però els ulls no miren, i ell voldria dormir molt. Dormir sempre. Perquè no vol que les sabatilles el despertin quan caminen pel passadís.
Hola Esperança, imagine que no ens coneguem, però acabe de veure a Internet la teva novel·la i m'he quedat glaçat. No l'he llegida, però ho faré, doncs em diuen Joan Carles Rosselló, soc prefessor, encara que no d'Institut i escric. En realitat soc actor i professor d' Art Dramàtic a València. Vaig a llegir el que li passa al meu "tocayo"
Ostres, quin mal cos m'ha deixat. Quan en parlàvem l'altre dia, crec que no estava massa atenta i no vaig acabar de captar el que passava en aquesta història. Ara ja veig que no calen més explicacions. I ho entenc tot una mica més...
(Tinc moltes ganes de llegir la nova novela).
Amb paraules teves, aquest conte "escarrinxa". Sort que és curtet i he pogut contenir les llàgrimes a temps.
Re: Conte de Nadal per un fillet que té por
Joan Carles: Ostres! si que em sap greu aquesta coincidència, o no... tal vegada té més gràcia. això sí, esper que no et passi res del que li ha passat a ell. moltes gràcies per escriure, i per interessar-te per aquesta novel·la, que, com que està escrita a base de monòlegs, i tu ets professor d'art dramàtic, sabràs llegir-la de manera especial. ja em diràs coses.
Cristina: gràcies pel comentari. La realitat, a vegades fa aquest mal.