El cos deshabitat narra la història de Joan Carles Rosselló, un professor d’institut amb vocació d’escriptor, que es mor en un accident de trànsit poc després d’aconseguir un dels premis literaris més importants del país. Tot el relat és conduit per dos narradors: el mateix Joan Carles Rosselló que parla des de la mort, i la seva vídua, Margarida Sans, alta funcionària a l’Ajuntament de Ciutadella. Són dos subjectes perplexos. I així, mentre Joan Carles passa revista a la seva vida, Margarida ens obre les portes de casa seva i ens permet conèixer com transcorren les primeres hores del seu nou estat de viduïtat. Tots dos ens conten la mateixa història, encara que des de punts de vista divergents. El fet que l’obra estigui narrada a partir de dos monòlegs facilita a l’autora l’exercici de fer reflexionar els protagonistes de manera molt descarnada, a vegades, sobre les mentides de la seva vida. Al mateix temps, permet el lector reconstruir el món d’aquests dos éssers que són dues illes que no arriben a relacionar-se entre sí. Podridura ens introdueix en un món d’impostures on res no és el que sembla i on la calma pròpia de la vida a una illa com Menorca amaga a vegades passions desfermades, equívocs i relacions perillosíssimes.
Hola Esperança:
Ara estic llegint Enllà de la mar. He llegit Quan la lluna escampa els morts i el dels Ja T'ho. Peró val a dir que El cos deshabitat és el que més m'agradat. Potser l'he llegit 3 o 4 vegades i cada cop trobo alguna cosa nova que em fa pensar.
Cada estiu quan vaig a Menorca, i ja en fa més de 50, compro llibres d'autors menorquins, i cap a Barcelona! xalo quan parlen de coses de la meva segona terra, de racons que conec molt bé.
Vull agrair-te les bones estones que m'has fet passar, i que passarè llegint les properes novel.les teves... i serà aviat, no?
Una abraçada
Júlia, moltes gràcies per la invitació i peer fer-me sentir tan a gust. Gràcies per la lectura de la novel·la. Ha estat un plaer.
He llegit "El cos deshabitat" i ràpidament l'he recomanada a familiar i amics.
Ja parlarem el proper divendres 21 de gener al Club de Lectura La Garrofera de L'Alcúdia de Crespins.
Gràcies Esperança.
He llegit "El cos deshabitat" i ràpidament l'he recomanada a familiar i amics.
Ja parlarem el proper divendres 21 de gener al Club de Lectura La Garrofera de L'Alcúdia de Crespins.
Gràcies Esperança.
Albert, gràcies per aquest comentari fet a raja-ploma i per l'entusiasme que demostres mentre vas llegint la novel·la. t'esper quan l'hagis acabada. salut
Accelerat com el relat entro directe a escriure i no llegeixo res del que has escrit o han escrit al web previament. Em guardo l'adreça però, i ho llegiré en un altre moment.
L'any 10 serà, entre altres, l'any de maletes perdudes, el joc de whist i el cos deshabitat. No l'he acabat, però enhorabona. M'ho estic passant molt bé.
Gràcies per aquest mots. Que no es perdin mai.
A banda, hi trobo el regust amarg d'un paradís que no sé si el podré tornar a trepitjar, i que potser per això és més paradís. L'estimada Ciutadella, l'enyorada Menorca, són dins meu i l'obra me les ha fet reviure de nou. I colpegen fort.
Elaine: moltes gràcies per la lectura de la novel·la i també gràcies per guaitar a aquest blog i escriure un comentari. Agraesc el doble esforç. També et don les gràcies per voler aprendre la nostra llengua. Això que dius del pessimisme que destil·len les obres dels autors catalans... no ho sé, sincerament. Quan era jove estudiava que els autors espanyols del 98 patien i exercien allò que anomenaven "el sentimiento trágico de la vida". Tal vegada als catalans també els/ens passa això. A vegades n'hem parlat amb na Maite Salord. Nosaltres som persones alegres, que ens agrada riure i disfrutar de la vida i ens surten aquestes novel·les tristotes. No ho sé, Elaine. Des que he rebut el teu missatge estic intentar pensar en algun autor català que faci humor. Pens en un valencià que signava Isa Tròlec que té obres com Ramona Rosbif, o Mari catúfols..que en principi feien riure. Va publicar poc perquè va morir jove... Tal vegada la sensació de crisi constant en què estem instal·lats....
gràcies per tot, Elaine. Torna quan vulguis.
Hola Esperança,
Sóc anglesa i estudio català a l'Escola Oficial d'Idiomes a Maó. Acabo de llegir la teva novel·la, El cos deshabilitat, que forma part de la lista de lectura del curs. Primer de tot voldria donar-te l'enhorabona pel llibre. És una història molt interessant i molt captivada, m'ha agradat molt.
Dit això, voldria demanar-te una cosa: cadascun de les dotze novel·les catalanes que he llegit pel curs tracta d'un tema fosc o deprimit. Voldria saber si això reflecteix la literatura catalana en general o nomès és una reflexió dels gusts de la persona que escull les novel·les. És clar que hi ha centenars d'autors anglesos que han produït obres negres però també molts autors humorístics: Malcolm Bradbury, Nick Hornby, P.G. Woodhouse, fins i tot Shakespear i Dickens. Crec que l'humor que agraïm forma una part fonamental de la nostra psique i encara no he trobat un exemple literari de l'humor català. Què opines sobre aquest assumpte?
Francesc: Moltes gràcies pel comentari sobre El cos deshabitat. I també gràcies pel poema sobre Menorca. És molt evocador, així com les fotos amb què l'acompanyes.
D'altra banda, com saps, Menorca és molt diferent ara de la que tu vas conèixer els anys 70. Gràcies per tot.
Esperança!
Ja he posat el comentari del teu llibre al meu bloc. També hi ha un poema que vaig fer en homenatge a Menorca. Espere que t'agrade.
Una abraçada!
des de Godella
Francesc: moltes gràcies per la lectura de la novel·la i per entrar al blog a comentar-la. m'agradarà llegir-ne el comentari que en faràs al teu. i sí, empar marco és la delegada de TV3 al país valencià. és la meua "amiguita del alma", i li dec moltes primeres lectures de totes les meues novel·les, i això, com tu saps, no es paga amb diners...
gràcies per tot, i torna quan vulguis.
Acabe de llegir la teua novel·la, i la veritat és que no m'ha decebut gens. Al contrari, trobe que és una gran història. Si de cas, encara li podries haver tret més suc amb l'assumpte del nazi p.e.
El recurs de posar per escrit els pensaments de l'escriptor mort em sembla molt ben aconseguit. A més a més, m'agraden les novel·les protagonitzades per escriptors, com les de Paul Auster, que és dels meus preferits.
Haig de confessar-te que la vaig comprar perquè es desenvolupa a Ciutadella, i jo sóc un enamorat de la teua ciutat, des de que als anys setanta vaig estar uns mesos treballant allí.
Tinc la intenció de fer aquest cap de setmana una entrada al meu bloc: http://lespilldelorb.blogspot.com/
comentant el teu llibre. Per cert, la dedicatòria a Empar Marco, és la corresponsal de TV3? T'ho dic perquè jo també sóc de Godella, i la conec...
Una abraçada!
Àlex: Gràcies per llegir la novel·la, i gràcies per voler-la comentar amb mi. M'encanta que ho facis, i en cap moment em prendré malament cap opinió. Això que dius que a la novel·la "no hi passa res" és una impressió que m'han expressat altres lectors. I us don la raó. a l'hora d'escriure, m'agrada molt construir personatges, posar-los en relació amb el seu entorn i deixar-los actuar. per a construir els personatges intent posar-me dins la seua pell, fer que els seus pensaments flueixin a través del que escric... en el cas de El cos deshabitat, però, em sembla que sí que hi ha una certa trama...
Àlex, gràcies per passar per aquí, i torna quan vulguis a aquesta casa de portes obertes.
Hola Esperança,
primer de tot donar-te la enhorabona pels teus llibres i llur reconeixements.
En segon lloc, agraïr-te l'amabilitat d'obrir-nos aquesta porta i deixar-nos passar a "casa teua" per apropar-te als lectors/es i atendre'ns como si fossim els teus veïns/es per dedicar-nos part del teu temps.
Quan un ama la literatura, és una sort poder preguntar-li al propi autor/a algun aspecte de la seva obra.
Des d'un interés intelectual per escriure, però amb la total ignorància de no saber per on començar, i amb el màxim respecte per la teva feina, voldria preguntar-te el següent:
"Tinc la sensació que al llibre els personatges estan per sobre de la història, com si aquesta fos accesòria.
Quan l'he acabat li he volgut explicar a la meva dona i li he dit: "són els pensaments d'un home que, semblar ser, és mort i els de la seva dóna.
Sí però què passa al llibre, ¿de què va la història? Doncs, exactament no ho sé.
¿És correcte? Si ho és, ¿quina ha estat la teva finalitat?"
Sis us plau, no t'ho prenguis com una crítica negativa perquè no tinc l'autoritat literària per fer-ho. És només un dubte sobre una sensació.
Atentament,
Elena, no sé perquè a la resposta al teu comentari t'he batejat com Júlia... bé, sí que ho sé, perquè mentre l'escrivia intentava que la meua filla s'aixequés del llit a corrents per prendre la llet si no volia perdre l'autobús de l'escola. Disculpa la confusió, i et reiter les paraules d'agraïment.
Júlia, moltes gràcies per la lectura de la novel·la i per haver-te molestat a escriure un comentari al blog. Enhorabona per la iniciativa d'aprendre la nostra llengua. Segur, que a banda de lèxic o gramàtica aprens moltes altres coses. Una abraçada.
Hola Esperança,
He tingut l'oportunitat de llegir el teu llibre, perque vaig a l'Escola oficial d'idiomes a les classes de català.
Sóm una de tants que li va tocar a nar a l'escola quan estava prohibit aprendre en la nostra llengua i ara que puc m'he proposat de fer-ho.
Així que el segon trimestre ens ha tocat fer el treball damunt el teu llibre.
La veritat és que m'ha agradat bastant, són força interesants els monòlegs dels personatges principals, sobre tot el den Joan Carles, pel fet de que és imposible que puguis trobar o documentar-te del que "pensa" o "sent" un mort. Al final no sabem quin putada l'hi ha deixat a na Margarida amb el testament...
La veritat, és que crec que les escritores/ors és com si tinguesiu un do.
Gràcies i
Enhorabona!
gusapira:
gràcies per les teues paraules i per interessar-te per El cos deshabitat. de moment, la novel·la no està traduida al castellà, ni hi ha cap projecte per a fer-ho... ;-( . En tot cas, si intentes llegir-la en català m'agradarà molt saber-ho.
gràcies a tu i a l'amic ferran el canetenc.
Hola Esperança. Volia fer-te una pregunta. El meu amic Ferran em recomana amb entusiasme aquest llibre teu, però el meu català és tan bàsic que fins i tot per postejar aquest comentari he hagut de demanar-li ajuda (gràcies Ferran) Està traduït al castellà, o tens previst fer-ho?? Espero que sí, doncs m'agradaria poder-ho llegir.
Salutacions
Per suposat que tornaré. T'has guanyat una altra lectora.
Una abraçada
maria: gràcies per llegir la novel·la i per entrar al blog per fer-ne un comentari. jo no puc donar gaires consells, i l'únic que et puc dir és que per escriure s'ha de fer molta feina. moltes hores de reflexió, de sebre què vols dir i després triar la manera com ho vols dir. amb 22 anys ets joveníssima, encara viuràs experiències magnífiques, i si t'agrada escriure no deixis de fer-ho. escriu sempre, escriu molt. tatxa i romp molts papers, però escriu. una abraçda, i torna quan vulguis
En primer lloc, donar-te l'enhorabona per aquest llibre. La veritat és que m'ha encantat.
Ciutadellenca com sóc, m'he ficat ràpidament dins cada uns dels racons que anaves anomenant, el camí de baix, ses indústries, s'escala del rei....
Sa veritat és que des del principi ja m'hi vaig enganxar.
A mi també m'agrada escriure, però,la veritat, no sé com ho feis els escriptors per donar forma a les vostres històries, perquè és realment difícil. Jo tenc molta informació acumulada, però sóc incapaç de ordenar-la i trobar les paraules que vagin millor per explicar el que vull dir.
Supòs que, amb 22 anys que tenc, encara m'hi queda molt per aprendre.
Gràcies per aquest llibre
Re: El cos deshabitat
Lluïsa, gràcies per les teues paraules tan amables per la fidelitat amb la nostra illa.
Una abraçada