Esperança Camps - Dietari

El premi de la crítica per a les 'Veus al ras' de Sebastià Perelló

'Veus al ras' és una obra monumental. No puc dir que és una novel·la perquè crec que ultrapassa els gèneres. Ahir es va saber que li han atorgat el Premi de la Crítica al millor llibre en prosa en català. No podia ser d'altra manera.

El 26 de setembre passat, a València, vam fer una presentació conjunta de 'Veus al ras' i 'L'illa sense temps'. Aquí baix us deix el paper que vaig escriure per a l'ocasió. No he tocat res. És un text per ser llegit en veu alta. I és un poc llarg perquè hi ha introducció prèvia. A banda d'un parell de partiicipacions en trobades de poetes, era la primera vegada que en Tià presentava una obra a València i em va venir de gust presentar-lo als amics.

'Veus al ras'

Vaig conèixer Sebastià Perelló el mes de juny del 2009, quan em va presentar a Palma ‘El cos deshabitat’. Des de llavors vàrem mantindre uns lleus contactes, sempre molt formals, a través de les xarxes socials. L’estiu passat ens vam retrobar a Palma. Era el 19 de setembre, dissabte, el dia que la Ciutat celebra La nit de l’art. Galeries i museus oberts tota la nit i seguici d’autoritats que els recorren, alternen i parlen amb uns i altres.

Quan la comitiva oficial es va dissoldre, Àngels, la cap del gabinet de la conselleria, em va proposar de fer un circuit alternatiu. Em va dur a una mena de centre cultural, certament alternatiu, molt interessant. Comerciants de núvols, es diu. Allí em vaig retrobar amb Sebastià Perelló que és amic, de fa anys, d’Àngels. Connexions. Per trencar el gel, Àngels em va dir, Tià traurà una novel·la al ‘Club editor’. Em vaig alegrar, molt. Ella ja l’havia llegida i em va avançar que era una meravella. Ho va dir així, i una passada, va afegir. Em van dir el títol, ‘Veus al ras’. Em va encantar, jo que sempre vaig tan escassa d’imaginació per als títols. Per mi és un títol suggeridor i incòmode alhora.

Amb la inconsciència que em caracteritza vaig fer aquella pregunta que mai no s’ha de fer a un escriptor. Ho vaig fer, sí. Vaig preguntar a un autor ‘de què va la seua novel·la’. Sebastià Perelló em va respondre amb molta correcció que, per començar, no sabia si aquell text era ben bé una novel·la o era un monòleg. Ell el veia, fins i tot, dit dalt d’un escenari. I l’editora, Maria Bohigas, també.

A mi això em va agradar. Estic convençuda que la millor manera de preservar els gèneres és mesclant-los, esborrant-ne les línies que els separen. Les proses poètiques, els versos lliures, els textos escrits per ser dits en veu alta. Per ser dits al ras. Tot junt, tot mesclat i al servei de la literatura. Es tracta d’això, d’oferir-li bona literatura al lector. I això és el que fa Perelló en aquest text que hem convingut a dir-li novel·la, però que ultrapassa aquest gènere i que, des de bon començament, us demane que llegiu.

Recolzat en una paret blanca de calç, amb una cervesa escalfada a la mà, va continuar parlant de l’obra. És un text molt sonor, m’explicava, tot i que diu el silenci. “Diu el silenci” era la resposta a la meua pregunta insolent de, ‘de què va la novel·la’. Em va dir també que la veu narrativa era la d’una dona que explica la seua relació amb un home que, de cop i volta, desapareix i perd la veu, però de tant en tant torna i es palplanta davant la casa i li parla en silenci i ella l’espera amb deliri i l’escolta amb dolor i etcètera. Als ulls dels altres, l’home està malalt. Em va semblar fascinant. La loquacitat i el geni literari de Perelló posats al servei de la causa de la construcció del silenci.

Abans de continuar, parlaré una mica de l’autor perquè és la primera volta que presenta una obra seua a València. Algú escrivia aquests dies sobre les fronteres, més mentals que altra cosa, que ens separen als autors dels diferents territoris de l’àmbit lingüístic català. Del desconeixement mutu, etcètera. Aquest n’és un exemple flagrant. És una llàstima que els lectors valencians s’hagen perdut tots aquests anys l’obra de Sebastià Perelló. La poesia, la narrativa, els pròlegs, els epílegs, les crítiques... Amb tot, hi ha una excepció. Fa un parell d’anys, un parell mallorquí mai no són dos, Perelló va ser ací mateix, a l’Octubre, amb altres poetes recitant els seus versos dins el cicle “Veus paral·leles”. També va anar a Vila-real. És absurd haver de dir que Sebastià Perelló és un dels grans autors de la literatura catalana a Mallorca. Per què hem de dir a Mallorca, o a València, si no diem a Lleida o a Barcelona? Bé. Només ho deix damunt la taula.

Ara sí. Sebastià Perelló és un mallorquí de Costitx. Per si no sabeu ubicar aquest municipi heu de saber que és el poble d’on Maria Antònia Munar, Sa Princesa, ara a la presó, va ser alcaldessa abans de ser presidenta del Consell de Mallorca i moltes coses més. Perelló és professor de literatura. És poeta, narrador. Lector voraç i universal. Crític literari. És un conversador incansable. I és, per damunt de tot, un home savi. Entenent per saviesa la capacitat de relacionar diferents disciplines. D’analitzar. La capacitat de disseccionar un text, una obra d’art... i posar-los en relació amb la tradició i dir-ne el què, el com, el perquè. D’anar sempre una passa més enllà. D’endinsar-se dins alguns laberints on ni tan sols l’autor havia trescat. Almenys, conscientment. Entenent la saviesa per la capacitat de fer-se entendre quan parla i quan escriu.

Ja he dit que Sebastià Perelló és un lector voraç i, per tant, té una biblioteca on hi és tot i que alimenta la seua avidesa. A banda que, arquitectònicament l’espai és una joieta, una meravella, la biblioteca de Perelló és el món. És el centre del món perellonià. I és un lloc que convida a quedar-s’hi a viure. Convida a seure i llegir. Convida a seure i escriure. Convida a seure i callar. A escoltar. A deixar que la llum s’escole entre les làmines de les persianes que preserven aquesta habitació central i sagrada de la llum del sol que penetra en un carrer del centre històric de Palma. No he parlat de la biblioteca de Perelló per xafarderia, ni per fer-vos dentetes. Ho he fet perquè pense que és molt important en tota l’obra de l’autor. És aquell tòpic del “som el que llegim”. Crec que en el seu cas, “ell és perquè llegeix, o llegeix perquè és o necessita llegir per ser”.

Tornant a la història del llibre, el mes de febrer, en eixir d’una doble sessió al Parlament, ens vam trobar Sebastià Perelló que anava a l’oficina de correus a recollir un paquet amb els primers exemplars de les ‘Veus al ras’. El vam acompanyar i vam anar a prendre unes cerveses per celebrar la felicitat de l’autor davant l’arribada de la seua obra editada i publicada. Cerveses, cacaus, conversa llarga en una terrassa d’hivern al centre de Palma. Una mica al ras, també. La millor manera d’acabar un dia esgotador. L’autor ens va regalar un exemplar de les Veus a cada un dels presents. Vaig tornar tard al pis d’Ausiàs March. Aquells dies, acostumàvem a caminar de nit de per Palma, i normalment, Àngels m’acompanyava a casa en el seu cotxe roig. El segon cotxe oficial, li dèiem.

Frisava per arribar a aquell pis llogat, alt i humit, amb vistes a la serra, a dotze minuts a peu de la conselleria. Silenciós. Deshabitat. Escàs de mobles. Quasi al ras, com les veus que, en obrir la primera pàgina van començar a colonitzar-lo, perquè jo, com la narradora, també vaig “sentir una veu que em parlava”. Em va visitar Pandora i va obrir una caixa que, de tan manyuclada, ja fa com a oi. Però no em va importar perquè davant de mi es van desplegar tot de recursos i metzines. En aquell moment la lectura es va convertir en un acte involuntari, un tic, quasi un espasme. Jo em deixava anar amb “aquella disposició de no ser ningú, de desaparèixer en les veus més estranyes” (pàg.75). Llegia empesa per la força de l’onada hipnòtica de la prosa que conté aquest llibre, no gaire gruixut, amanoset i de disseny clàssic.

La veu, totes les veus, les veus al ras que conformen un món de silenci van habitar la nit i la humitat d’aquell pis que mai no va ser casa meua. Les veus eren la calç de les parets escrostonades o la pols de les cortines mostoses. “la veu és allò que sobra”, diu la narradora per continuar, “els mots només són carn irresolta, vaguetat”. (pàg. 85)

Al principi hauria d’haver fet un advertiment que faig ara. A pesar de les aparences, ‘Veus al ras’ no és un llibre. És un lloc, un refugi. Al ras, sí. Però un refugi. Un lloc on gaudir i patir alhora perquè tots dos sentiments fan part d’un mateix estat d’ànim. ‘Veus al ras’ és un lloc on posar peu a paret, un lloc on tocar mare. Una mare feta de paper i de fragilitat que a la vegada és el cobert on arrecerar-se de la tempesta. Quan, aquella nit de febrer llegia les Veus, aquesta tempesta amenaçant era fora, però també era dins. Una tempesta muda. I seca. La torrentada que t’arrasa i et converteix en desert. Una tempesta que t’empeny i et rebenta i et fa rebotar contra tu mateix. Contra el silenci fet de paraules. Totes les paraules. Tots els silencis. Tots els jos i els tus i els altres que queden dispersos en la riuada dels turments i de les paraules amples.

La veu que parla a la novel·la és la de la dona que espera. Parla en primera persona, en segona, en tercera... Això no té cap importància. Parla per a ella, parla a l’home, parla al lector. Parla i espera. Espera aquell que la fa i la desfà. I a la vegada, ella l’escriu, el construeix. Cada paraula, un maó. A la manera bíblica. Sobre aquest caramull de paraules t’edificaré a tu, que no hi ets, però et sé perquè t’he tingut, o pense que t’he tingut quan estàvem junts, quan em contaves facècies sense aturar, quan callaves sense aturar. Quan jo deia ta mare i tu no deies res, quan ta mare deia fill meu i jo t’observava, observava la teua família, observava el teu àmbit. Humanitzava la teua malaltia. Jo et pense, jo t’escric, jo et faig.

‘Veus al ras’ és una pell. Un cobertor. Aquell vel necessari per evitar que tots els elements que conformen l’univers perellonià s’escampen sense control. I el lector hi és convidat, a aquesta explosió d’imatges i de sensacions que es mesclen en la litúrgia profana de la lectura devota. Hi ha silenci, a la novel·la. Tot és silenci, perquè l’home que era capaç d’imitar totes les veus, tots els sons del món, un dia calla. I desapareix. Des de petit feia coses rares. La padrina, la mare, tothom treballava per aturar els colps, per amagar les vergonyes. Per desoir els veïns xafarders que sempre tenen alguna cosa a dir d’aquest que no està bé. I aquest que no està bé, desapareix. I qui l’espera no pot fer com si no hagués existit mai. L’oblit no és possible. La marca hi és per a sempre. I per això en recorda aquestes veus. Hi ha, en la ment de qui espera, el ressò de les converses passades. I tal vegada la il·lusió, vana o no, de les futures. Hi ha les veus que ja no hi són, però que són les veus que van crear aquest món que és l’absència. És l’absència sense les veus. Però també és l’absència amb les veus. Com més vigorós és el crit, més estrident és l’absència.

Ningú no diu res, però hi ha les paraules que construeixen el silenci i construeixen les presències. “De vegades pens que som aquí i escric com si hi fossis tu a la sala, segut a la cadira, davant l’ordinador, com si jo fos al teu lloc”, (Pàg. 110).

L’argument de la novel·la és senzill: una dona conta la vida del seu home. Aquest contar la vida de l’home és contar-se a ella mateixa. “llegeix en mi, demanaves, som la teua partitura”.

L’estructura, també és senzilla: capítols breus. Sòlids. Aparentment sense diàlegs, perquè la novel·la és un diàleg en sí mateixa. Un diàleg entre l’autor i la narradora. Un diàleg entre la narradora i el lector. Un diàleg entre la paraula i el silenci. Un esgrima dialèctic on no hi ha guanyador. Com que l’autor considera que el lector és prou intel·ligent, no li sembla necessari d’adherir-li la crossa dels guionets. D’aquesta manera els diàlegs són amb tothom i són amb ningú. Cada capítol comença amb una frase que és una sentència. Contundent. Punxeguda. I a partir d’aquesta frase el lector hi troba companyia. El paràgraf es va unflant com la massa mare que fa el pa més flonjo i perfumat. Un pa il·lusòriament amable i hospitalari. El lector s’hi asseu i es deixa fer i es deixa dur per aquell passadís falsament il·luminat. Camina de puntetes, el lector, perquè se sap fràgil quan espera allò imprevisible. Quan és al mig del bosc i es pregunta quan arribarà la incandescència d’una frase que li descarregarà una rampa. Perquè sap, el lector que ja és al ras, que el final mai no serà dolç. Sap que al final d’aquest paràgraf vindrà el colp de gràcia, el ganivet esmolat. I el lector en vol més. Agafa aire i s’aboca al capítol següent.

“Aquella cara de paraules que no surten, paraules banals que no vénen a la boca. En aquelles neus perpètues, suspeses en la cova fosca i negra del paladar” (pàg.118). Escriure és perpetrar un pols continuat amb/contra/des del llenguatge i no eixir-ne malparat, o, almenys, amb les ferides pròpies d’una justa desigual. Les paraules tenen totes les armes. L’escriptor té allò que ha llegit, allò que ha escoltat, allò que li han dit. L’escriptor té tota la tradició oral. Tota la riquesa del català que es parla a Mallorca, amb aquests elements, Sebastià Perelló fa calça amb els mots, i ho diu: “teixeix aquests mots endimoniats que no tenen aturall, que mai no s’acaben”. I amb tot això en surt un jersei. Fred. Glaçat. Un jersei humit o tal vegada ple de pues. Un cactus que no et voldràs llevar de damunt perquè quan te’l lleves hi queda alguna cosa pitjor que el mal: el buit, el dolor de l’amputat. Allò que feia mal ja no hi és, però continua fent mal. Molt de mal. Més mal que abans. “El mal de després, mal curat, que queda de les coses quan ja no hi són”, diu la narradora de ‘Veus al ras’.

‘Veus al ras’ és la cova on nien totes les preguntes. “no sé res de mi. No sé res de mi” diu l’absent que es busca i no es troba en el present, però potser tampoc en el passat. No és a casa, l’home que sabia fer totes les veus. Se’n va anar i va deixar aquest forat profund. Va deixar el futur de qui l’espera ben despullat. Ella entreveu el futur. L’entre-escriu. Perquè la dona, ella, la narradora, de qui no en coneixem cap tret físic, continua vivint. No refà cap vida. No es refan, les vides. Es viuen i prou. Senceres o esberlades, intenses o somortes, es viuen les vides. Ella viu la vida adossada a l’absència. I l’espera. I l’escriu. I guaita per la finestra perquè de tant en tant el veu, davant la casa, estalonat a la paret d’aquell solar ple de buit, també. “Després varen començar les seues visites i em vaig acostumar a tenir-lo palplantat enmig del carrer... i jo vaig quedar aquí, sola, i de vegades pens que sense mi i tot” (pàg.118). I en aquestes visites mudes ell, l’absent, fa manotades i jutipiris. És l’únic que li pot oferir a la dona que escriu des de darrere els vidres. Manotades, jutipiris i allò que van ser.

Ser sense estar en un lloc. Un joc de verbs inaccessible si no és a través de la sensibilitat d’un autor com Sebastià Perelló que és capaç de construir, ja ho he dit, sobre els mots, sobre l’absència, sobre l’escriptura vicària, “ets el desconegut que escriu en mi” (160), un univers que és una cerca. Un univers que és el gran interrogant que mou el món en una casa d’un carrer on presumptament hi ha una dona que escriu perquè l’home amb qui vivia ja no hi és, o sí que hi és. Quan prepare aquest text per fer-vos llegiguera em pregunte cap a on em du la novel·la de Perelló. On vaig, llegint les veus? Quines lectures anteriors m’evoca? En principi, Perelló du a Perelló. Tota l’obra anterior de Sebastià Perelló eren els treballs previs. Era aquest escriure per escriure els ‘Pèls i senyals’, els ‘Exercicis de desaparició”, les ‘Percaceries’, Mans plegades’. Era retre homenatge a la coherència i a la vocació. Era proclamar el respecte per la saviesa dels que ens han precedit. Era recollir el que ells han sembrat per fer-ho créixer i per deixar-ho de llegat als que vindran darrere.

La gran pregunta que ens hem de fer els lectors de Sebastià Perelló és, i ara què? ‘Veus al ras’ és una fita en l’escalada literària de Sebastià Perelló. És un camp base instal·lat ja a molta alçària. A partir d’ací ja només queda agafar alè i continuar pujant. Sense vertigen. Amb la llibertat absoluta que dóna tenir una obra ja consolidada per continuar explorant camins. Evidentment, a Sebastià Perelló no li agraden ni les dreceres ni els senders que ja estan trepitjats. Petjades a la neu verge. Ja ha posat la marca roja i els lectors ens hi arredossarem. Hi plantarem el campament i gaudirem del jardí tancat on ens ha menat.

Des del punt de vista de l’amor per la literatura, del gust per la paraula, per l’exquisidesa, per la intensitat i per la seua innovació, per la capacitat de sorprendre, per la facilitat amb què fa seu el lector, podríem establir un paral·lelisme amb un autor molt proper a nosaltres. Un escriptor que, fins i tot va nàixer el mateix any que Sebastià Perelló i que no és altre de Manuel Baixauli. ‘L’home manuscrit’ és aquell que també s’ha d’escriure per ser. És aquell que està fet de lectures i de paraules, és aquell grafòman que si no escriu no és. És aquell que no parla. A ‘L’home manuscrit’, després de la primera sorpresa i a mesura que passen les pàgines, el lector deixa de ser-ho per començar a ser protagonista, per veure’s enredat en la substància vescosa que és la teranyina que crea la història. Aquesta és la mateixa sensació que em va sacsar a mi com a lectora, que vaig canviar aquell novè pis de Palma per la casa baixa amb pati que esperava la visita de l’home, d’aquell home que també havia de ser escrit per ser. L’home de les manotades sense un sentit aparent.

Ja vaig acabant. M’agradaria haver despertat la vostra curiositat. Les vostres ganes de llegir ‘Veus al ras’. És que val la pena. Vosaltres direu, és que mai a cap presentació es parla malament d’una obra. És que tu i Perelló sou amics. Sí, és cert. Però en aquest cas trobe que la cosa és diferent, perquè llegint aquesta obra entrareu una mica dins la història de la literatura universal. Un dels objectes de les presentacions són fer venir llegiguera a la gent. No sé si he estat capaç d’encomanar-vos el meu entusiasme cap a l’obra de Perelló. Molta gent ja n’ha parlat de la novel·la. Tot el món n’ha parlat bé. Es tracta d’un artefacte literari singular. D’aquests que són rara avis i que val la pena caçar al vol i no deixar perdre. Deixar-se dur.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura