Esperança Camps - Dietari

Un conte d'agost

Probablement aquestes paraules les has escrites tu però no les reconeixes. No són teues. O no ho són de la manera habitual en què les coses “són” d’algú. Fa massa temps que mantens la ploma llogada. Massa mesos que només escrius paraules mercenàries. Frases alienes. Per això ara observes aquesta amb molta atenció. Les repasses amb el dit i no et són pròpies. Rellegeixes i tot et sona ranci, adotzenat. Les paraules tenen floridura. Les habita un cuc microscòpic que les corca per dins i fa túnels i quan les llegeixes es dilueixen i esdevenien pols de cementeri. Peladina. Simultàniament, fa massa dies que no menges bé. Fa massa dies que no dorms bé. Fa massa dies que no fas res bé. Mesos! I relaciones una cosa amb l’altra i encara hi afegeixes altres elements que esculls a l’atzar. Tu ets fruit de l’atzar i les teues neures també ho són. I per atzar, en aquestes hores de vetla, quan repasses les xarxes només veus moixos. Moixos fent coses. Amos de moixos explicant les coses que fan els seus moixos. I això no és ni bo ni dolent. No tens una opinió sobre els moixos ni sobre els seus amos ni sobre la dèria de penjar-los a les xarxes. També veus peus endinsats dins l’arena d’una platja d’arena blanca o gent calamuejant sense cap escrúpol dins piscines d’aigua encauada, clorada i compixada. I postes de sol. I sortides de sol. L’insomni es burla de tu. I accentua tots els símptomes. I saps, sospites, penses que en realitat, el motiu de la vetla malaltissa és la visió d’aquestes imatges passades pels filtres mentiders dels ginys electrònics. No. definitivament, aquest no és el teu estiu. Tu no pots penjar fotos de viatges exòtics ni escriure un conte per participar en el concurs de contes de l’estiu que projectarà el guanyador als més elevats graons de l’Olimp dels escriptors en sabatilles. O tal vegada d’escriptors en banyador. Són escriptors amb molta sort que no necessiten llogar la seua ploma per arribar a aquest Olimp i que tenen temps per penjar fotos a Instagram. El moix. El cafè. Els peus en remull. La paella de diumenge. La primera dent del nét. El segon petó amb ella que m’estima tant i no sabria que fer si tu m’abandonessis perquè la meua vida no és res sense tu per això cada dia del món penjaré una foto nostra perquè tothom estigui al cas d’aquesta cosa tan extraordinària com és l’amor que ens professam des de fa ja quinze dies, te n’adones, amor meu, quinze dies junts! El combinat d’un color impossible però que queda tant i tant bé i mola molt que els amics tenguin enveja d’aquesta terrasseta d’estiu de l’apartamentet que hem llogat a tercera línia i per un forat de l’estenedor puc veure un tros de la mar, i menys mal que a la foto tan xula que he penjat no surt el que hi ha fora de camp, menys mal que no s’escolta la màquina de tallar gespa del veí, els crits dels fillets estrangers que un dia es mataran, el soroll de la piscina quan aquell paio es tira de bomba, que ja li val, tio a la seua edat, l’olor de pixum que fan les voreres de la urbanització després d’una nit de farra que no s’acaba mai. Tot això no surt a les fotos que tu mai no pujaràs a Instagram perquè no tens temps, perquè has llogat la ploma. I tal vegada és per això que sents aquesta fatiga antiga i pastosa, mesclada amb els efectes de la cervesa d’anit i el fum del tabac i dels porros que vares fumar tot sol, estirat al sofà, invocant paraules teues i convocant la son amb una pel·lícula txetxena en versió original. És una fatiga estrangera. Tòpica. Un cansament fluït i llefiscós com l’aigua estancada del port esportiu on aquell amic teu que fa mil anys que no veus té una barqueta de vuit pams i mig i et diu tio un dia has de venir amb la barca i anirem a nedar i veuràs com t’inspires i. No és ressaca, és insomni. Una vetla insolent. I tal vegada per això, un matí de diumenge decideixes que la teua ploma, si és que en tens encara, si ets capaç de trobar-la en el fons del rebost on guardes les andròmines mal ferides, ha de ser només teua. I decideixes també, mentre tothom dorm, o dissimula, que les paraules, si és que encara les pots escriure, no les tornaràs a llogar mai més a ningú. Amb valentia decideixes que només treballaràs amb paraules noves. Netes. Sense estrenar. Que gaudiràs del plaer de desembolicar-les una per una. I que fibril·laràs de gust quan les col·loquis una darrera l’altra en una frase que s’ajuntarà amb unes quantes més per formar un paràgraf. I aquest paràgraf serà teu i el llegirà qui tu vulguis. I tindràs la llibertat d’esborrar-lo. De refer-lo. De regalar-lo. Seran paraules blaves. Transparents. Com les de les platges que no necessiten filtres d’Instagram. I comences. Obres un nou document a l’ordinador. I fas el de sempre. La mateixa rutina. Arial 12. Interlineat 1,5. Justificat a dreta i esquerra. I envesteixes el text. Comences a escriure que ja estàs fart de llogar la teua ploma, de no dormir, de consumir imatges filtrades a les xarxes socials, d’estar cansat i etcètera. I quan ho tens tot, amb paraules noves, cert, només et falta escriure la pregunta.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura