Esperança Camps - Dietari

#silenci

Tantes coses lletges que diuen de tu, i tu calles. Callaves abans de i calles després de. Tu, que tens tanta facilitat, et diuen. Tu, que sempre ets a les xarxes, et critiquen. Tu, que sempre tens alguna cosa a dir, et retrauen. I tu calles. Podries escriure alguna cosa al blog, et demanen. Ara ja no hi ets i ells continuen dient, exhibint-se i tu calles? La gent ho espera, insisteixen. T’exigeixen que reaccionis, però calles. Ets així, tu. No vols rentar la roba bruta davant els nassos dels veïns. Calles i callaves. I atorgues i atorgaves, pensen. Calles i atorgues, et critiquen. Calles i atorgues i et critiquen i s’espanten i et diuen si no et defenses ells guanyen. I encara ara llegeixes femta als diaris. Però tu calles perquè penses que el silenci, ara, encara, és el teu deure. Perquè la veïna del segon tercera no n’ha de fer res si aquest o aquell altre no fa bé la seua feina, o és lent. El veí de l’àtic, que cada nit arriba ben gat, no ha de saber que vas descobrir de bon principi que hi havia algú que cobejava la teua cadira. O sí? Tal vegada seria bo que el de l’àtic, la del segon tercera i aquella executiva dels tacons vertiginosos sabessin que des que vas arribar hi ha hagut gent que t’ha dit a la cara que no ets digna de ser allà on ets. Que no et mereixies el càrrec. Que no havies picat pedra. Que sense militar, etcètera. Ara també toca que ho sàpiga el cambrer del bar de baix, la perruquera de la cantonada i la professora de literatura comparada a la universitat. Tots ells han de saber que quan et deien aquestes floretes tu somreies i t’obligaves a fer millor la teua feina. En silenci, és clar.

Només una vegada, vas parlar. El dia que te’n vas anar. El dia que els vas dir heus ací el meu cap. No parlam el mateix llenguatge. No sé si som digna o no del càrrec, però he vingut a treballar, no a defensar una poltrona, no a engreixar l’ego, no a escampar consignes a tort i a dret. Aquell dia els vas desitjar sort i ventura. I vas tornar al silenci. Al respecte que molts confonen amb.

Saps del cert que els periodistes no són amics dels polítics. Tu ets periodista i saps quina és la menja que els engreixa. Saps també de la promiscuïtat entre periodistes i polítics. Saps com els excita la possibilitat d’una història. És clar! Així és l’ofici més bell del món! I saps com és de fàcil travessar la barrera. M’han dit que. Sí, però tal vegada. No, no és cert, però si mires a l’altra banda veuràs que aquell altre i. M’ho pots confirmar? I fa mil anys que no viu aquí, no en té ni idea, no coneix ningú, és antipàtica, té una capelleta, només pensa en, i allò altre ni ho ensuma, és fluixa i insegura, no aguanta la pressió, treballar amb ella és un infern, no en té ni idea, no resol problemes, i no té habilitat per coordinar i té dificultats per relacionar-se amb el món exterior. I no sabia com es feia la seua feina de consellera. I. I tu, que ets periodista, dibuixes una frontera perquè ara ets política, detestes aquestes pràctiques i no li dius al redactor que aquell altre és un vago o que el del costat és un gelós i un envejós i que presumeix de, o que tal vegada convindria mirar si són necessaris tots els viatges que fa i etcètera. Tampoc no expliques d’on vénen les limitacions pressupostàries ni. Tu no ho dius. Tu calles. Fa mesos que calles. Tampoc no surts a desmentir res. No els dius que les dades són falses. De què t’has de defensar? De qui? Es desmenteixen els rumors? Tornes al silenci. El silenci que no atorga sinó que respecta. El silenci que manté la lleialtat en què creus, la bona educació, el valor de la paraula donada. La correcció. El valor d’un silenci que no té preu però que et surt molt car. El silenci de no pagar una garrotada amb una garrotada. El silenci que t’ha dut de tornada a casa. El silenci eloqüent. El silenci del poeta, és paraula la vida, vençut silenci foc que revifa la fullaraca morta de les hores*. Qui ara ocupa la teua cadira és. Qui ara somriu a les fotos és. Qui ara fa més feina que ningú és. Qui ara continua viatjant més que ningú és. Ells no callen ni atorguen. Continuen xerrant per davant i per darrera. Paraules llefiscoses. Sintagmes que continuen enverinant de fel les converses amb els teus amics. Els amics que et coneixen de fa anys i que saben de quina pasta està fet el teu silenci.

*Vicent Alonso

Comentaris

Trini Moll

Llàstima

Trini Moll | 20/05/2016, 13:20

Quina llàstima!
Quina oportunitat perduda!
A què es dedica una conselleria que ha de vetlar per sa transperència i sa cultura? Llàstima que hagis tirat sa tovola! Sa política necessita persones sinceres, honestes i també que diguin les coses pel seu nom i més si ets dins el govern, encara que els hi sutin butllofes.

Joana

Silenci que no atorga sinó que respecta

Joana | 20/05/2016, 08:54

Estic impressionada pel que expliques. No calen noms. Si coneixem una mica (no som del partit) el cotarro polític, ens els podem imaginar. No dir noms diu molt de tu, Esperança.
Amb aquest estil teu tan personal, que ja coneixem tan bé les que et llegim, ens has deixat garrativades, descrivint (com si no ho sabessim de sobres), les maquinacions i intrigues del poder.
El teu silenci és el teu respecte. Sí que l'entenen, però fan veure que no.

Joan

Re: #silenci

Joan | 18/05/2016, 19:40

Jo som afiliat al PSM de Menorca i m'agradaria que a les insinuacions hi hagueres posat noms.
Almenys per contastar o avergonyir.

Carme

Re: #silenci

Carme | 18/05/2016, 16:09

M'inclin davant tanta essència i veritat.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura