Esperança Camps - Dietari

Una llista de paraules per si de cas escric un post sobre la nit del 28 al 29 de novembre del 2013

Llàgrimes, rialles, somriures, silencis, paraules, corredisses, falses esperances certes, buidor, pena, amistat, excessos, perplexitat, abraçades, copets al muscle, badalls, angoixa, vòmit, dansa, equilibri, dolor...

El paràgraf anterior és la llista d’unes quantes paraules que segurament empraria si hagués d’escriure un post sobre la nit del tancament de Canal 9. Però no l’escriuré. Em fa por repetir-me. He de mirar endavant. Treballar pel futur. He d’omplir de contingut la segona meitat de la meua vida. La nit de divendres a dissabte que ve farà un any que a molts ens van arrabassar la primera meitat. Supòs que, com tots els que érem allà, record cada instant d’aquelles hores que van ser moltes i molt llargues, però no ho van ser prou per a evitar l’execució de la sentència de mort.

Com hem vist a les pel·lícules americanes, en algun plec del meu cervell, mentre cercava un racó a la redacció, que no xafava des del mes de febrer, per a tuitejar i carregar el mòbil, esperava la telefonada de l’últim moment. Aquella que, quan el metge ja ha carregat la xeringa amb el verí que ha d’acabar amb la vida del reu, provoca que el procés s’aturi. En les pel·lícules, la seqüència comença amb el funcionari que reb la telefonada i comença a córrer per un passadís interminable fins a la sala on hi ha el metge. L’espectador no escolta el diàleg, però amb els gestos ja pot saber que s’ha dictat clemència. El metge deixa anar la xeringa i alena profundament. Després hi ha un tall per mostrar-nos la família del condemnat que vetlla al carrer. És de nit. Sempre és de nit a les pel·lícules d’execucions. Finalment hi ha un esclafit d’alegries i abraçades. Hi ha llàgrimes i somriures. La pel·lícula sol acabar en aquest punt. Amb un zoom out. No ens ensenyen com serà la vida del reu a qui se li ha commutat la pena de mort per una cadena perpètua.

La nit del 28 al 29 de novembre del 2013, a Burjassot només es rebien les telefonades del jutjat de guàrdia de Paterna que ens recordava que no ens havíem d’oposar al tancament, que qualsevol ús de la força seria contraproduent per a nosaltres. També telefonaven companys d’altres mitjans de comunicació. Record l’alegria (buida) que vam sentir quan vam saber que Pepa Bueno obriria el seu informatiu de les vuit del matí la SER amb la nostra notícia... Era com la darrera cigarreta que li deixen fumar al condemnat abans d’injectar-li el verí. En vam tenir altres, de cigarretes o d’últims desitjos. Vam ser trendint tòpic a les xarxes socials, per exemple. La telefonada de gràcia no va arribar i les úniques corredisses que hi va haver pels passadissos van ser les dels policies que portaven l’ordre. I la dels treballadors que es volien resistir fins el darrer moment.

No hi va haver un zoom out sinó un tall a negre. En el nostre cas la pel·lícula continua. Sí que sabem com és ara la vida dels protagonistes. Sabem el que diuen, el que fan, el que pensen. Hem posat el focus no en la víctima, sinó en el botxí. I fa de mal mirar. Tot el que diu, tot el que fa, la manera com mira, com somriu, com es relaciona amb la gent, la seua gran mancança d'empatia amb els ciutadans, la falta de tacte, la falta d'oportunitat... Sí que fa de mal mirar, sí.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura