Esperança Camps - Dietari

Cinc de novembre. Pregunta’m per què?

Aquest post l'hem escrit a quatre mans, un any després, amb Empar Marco

Els quatre primers dies de novembre he vingut ací, a asseure’m a la vora d’aquest finestró del colomar del Palau. M’agrada contemplar com arriba el color del vespre, quan el cel encara és blau però al carrer les ombres ja són les pròpies de la nit. Avui se m’ha girat feina i s’ha fet tard. Amb tot, he pujat igualment, perquè necessite rituals que em marquen el compàs, sobretot en dies com aquest que és llarg i ben extraordinari. I convuls. Em sedueix el roig del cor que forma el logo brillant de l’I love Valentina. El mire fixament com un suïcida sense propòsit. Estic trist. M’estic contagiant de la malenconia que trufa l’ambient. La plaça de Manises s’ha anat omplint de persones que criden angoixades contra el president. Trauen fora tota la seua ràbia. Em trobe tens i em sorprenc amb el puny apretat i la boca desencaixada.

En realitat estic així des del migdia, des que el TSJ ha anul·lat l’ERO i el president ha quedat descol·locat. Els seus deliris l’han dut a anunciar que tancarà la ràdio i la televisió públiques. A partir d’aquest moment tot han sigut telefonades i whatsaps d’incredulitat, d’inquietud, de desesperança. M’aboque a la finestra des del meu amagatall de fireta encara que sóc conscient que tothom em veurà. Aquest edifici és objecte de les ires de tots els presents. Cap ací aboquen els crits i cap ací miren amb desconcert. Tant em fa si em descobreixen, la majoria són amics o amics dels meus amics. Distingesc Fani, Anna, Emilio, Amàlia, Xelo, Manolo i el seu paraigües, Jaume, Maria, Nora,... Esperança i Empar estan assegudes en un piló. Feia temps que no les veia. També estan compungides. No paren de xarrar i de gesticular. Empar alça la mirada i em veu. Trau el mòbil i tecleja i de sobte m’arriba un whatsap. “Sembles un príncep amagat allí dalt. Què es cou a palau, Pasqual?” ”Contemple la tardor, com cada vesprada, però avui la plaça s’ha omplert de dames i de cavallers en peu de guerra”, li conteste. No passen ni trenta segons i és Esperança qui m’escriu. “És que el senyor del palau l’ha feta grossa. Ens l’ha feta a tots, Pasqual. No abaixaràs ací amb nosaltres i ens contaràs què en saps?”. “No sé res amigues. Totes les portes estan tancades i només s’escolten corregudes i s’endevinen males cares”, responc. “Pasqual, sembles un personatge de novel·la. Potser algun dia t’escriurem. Ens deixes que usem el teu nom? Les preguntes i les respostes se succeeixen ràpid i ja no sé quina de les dues m’escriu, ni a quina conteste. Tant fa. La resposta és la mateixa. “Féu el que trobeu. Deixaré de ser una ombra per convertir-me en ficció, però al personatge digueu-li Jonlenon, com em diuen les bones amigues”. “Sentim vertigen amic Lenon. Això té remei?”. “Ara baixe a fer-me unes cerveses amb vosaltres companyes i el remullem, aquest vertigen”.

(La nit del 5 de novembre de 2013 vam començar a idear Vertigen, a un piló de la plaça de Manises. La realitat va atropellar la ficció i Jonlenon va baixar del colomer i va marcar el ritme tot cantant Ask me why)

Comentaris

Elena

Re: Cinc de novembre. Pregunta’m per què?

Elena | 06/11/2014, 12:37

Vet aquí el punt de partida de la Novel·la "Vertigen". M'ha agradat retrobar-me amb en Lenon. Molt emotiu, l'escrit. Gràcies Esperança i Empar.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura