Esperança Camps - Dietari

Malestar

Dimecres, 8 d’octubre, matí

Visita al servei d’oftalmologia de l’hospital clínic de València. Proves i revisió prèvia a una operació de cataractes al meu pare. La sala d’espera és plena de gom a gom. La majoria, persones majors com el meu pare. També hi ha algun fillet. Ens criden amb prop de mitja hora de retard sobre l’hora de la cita. Entrem al passadís d’oftalmologia que té uns deu despatxos o consultes. Hi ha gent pel passadís. Entre el personal sanitari que atén els pacients hi ha metges, residents i infermers. Tots van atrafegats amunt i avall. A cada despatx hi ha entre dues i tres màquines per fer exploracions. I, és clar, a cada despatx hi ha entre dos i tres pacients i entre dos i tres metges. Les persones del passadís som els acompanyants o altres pacients que esperen que es buidi una de les màquines per ser explorat. Mentrestant, els metges, els auxiliars, els residents, van fent la seua feina. Amb un tacte i una delicadesa exquisits tenint en compte la precarietat en que es mouen. I amb molta paciència perquè molts dels pacients són persones grans, amb problemes de mobilitat, d’oïda i, és clar, de visió. Ja al final del recorregut del meu pare per tots els aparells i tots els despatxos, ens toca entrar a la consulta de la metgessa que el porta. Dins hi ha una altra persona que hi veu doble. Ho sé, perquè la intimitat i la confidencialitat és una de les primeres coses que es perd quan els malalts s’amunteguen als passadissos i a les consultes. Mentre parla amb nosaltres entra un altre metge que necessita no sé què que hi ha darrere una porta i per això mon pare s’ha d’aixecar del tamboret on seu amb la barra i el front fixades al suport. Li coment a la metgessa aquesta precarietat i, amb un somriure a la boca, em diu que sí. Que les coses estan canviant cap a pitjor a una velocitat incontrolable. Sobre la data d’operació del meu pare em diu que podien tardar dos o tres mesos a cridar-lo. Em vull assegurar que li ho farien al Clínic i no a una concertada. Em contesta que sí, que al clínic, que ja no hi ha concerts.

Dimecres, 8 d’octubre, capvespre

S’escampa el rum-rum primer lleu, quasi imperceptible, que la culpable d’haver-se contagiat l’ebola és la pròpia infermera ingressada. Escolt el conseller de sanitat del govern de Madrid dient que potser, tal vegada, probablement, els va mentir. Després diu que va anar a la perruqueria i a depilar-se. Els mitjans afins al govern es fan ressò d’aquestes paraules. Els tertulians les amplifiquen. A la nit, de manera ben oberta, la culpable d’estar malalta és la infermera.

Em fa ràbia.

Pens en l’accident del metro on el culpable és el maquinista. I pens en que el govern és incapaç de resoldre res al dret, d’assumir cap responsabilitat.

Quin fàstic!

Dijous, 9 d’octubre, matí

Escolt per la ràdio el mateix conseller de sanitat de la comunitat de Madrid que diu que ell ja ha arribat “comido” a la política i que té la vida “resulta” perquè és metge. Quin nivell!!!.

Vaig a la plaça de l’ajuntament de València. Els companys d’RTVV hem quedat per fer saber a Alberto Fabra que va cometre un error bestial tancant la ràdio i la televisió dels valencians. Enguany som molts. Tenim el sol de cara. Es fa dur esperar més d’una hora a peu dret. Davant nosaltres tenim molts policies uniformats. Estan arrenglerats molt junts i molt a prop de les tanques que ens separen del seguici. Cridam i exhibim pancartes. Els companys fotògrafs i alguns càmeres enregistren les nostres consignes.

A l’altra banda de la plaça hi ha un tipus vestit amb l’uniforme alemany de la segona guerra mundial que exhibeix una bandera amb una esvàstica molt gran i les paraules: aborto genocidio. La visió d’aquella bandera m’esmussa. Ens esmussa a tots. Els diem als policies que no és a nosaltres que ens han de vigilar. Al costat d’aquest individu i ha els integrants del col·lectiu ultra España 2000 que enarboren les seues pancartes amb total llibertat. A les dotze baixen la senyera i comença la processó cívica. Escridassem Fabra i Rita que ens dediquen una mirada de menyspreu que em desmunten. L’individu vestit de militar bota la tanca i es planta enmig del passadís exhibint tots els símbols. La policia no fa res. Els companys d’RTVV avisen els agents que tenim davant. Part del públic també escridassa l’home. Els policies continuen impertèrrits. Nosaltres continuam cridant. Finalment van cap a ell i se l’enduen. Comença la desfilada d’entitats “cíviques”.

Els d’España 2000 se les tenen amb els del bloc. El més bèstia passa després i ho podeu veure en aquest vídeo que va fer un company d’intersindical i que reprodueix La Veu. Exhibeixen símbols nazis. Saluden amb el braç en alt. Criden “Mas a la cámara de gas” i la policia no fa res per evitar-ho. No fa res. Això passa un any darrere un altre. Perdonau l’autocita però n’Empar Marco i jo en vam voler deixar testimoni escrit a Vertigen. La llei ho prohibeix i les autoritats valencianes prevariquen si no fan que es compleixi. Fins a quan aquesta impunitat?

Arrib a casa de mal humor. Les notícies diuen que l’estat de salut de la infermera ha empitjorat prou. El conseller de sanitat de la comunitat de Madrid no ha dimitit. La ministra de sanitat tampoc. El delegat del govern a la comunitat valenciana tampoc no dimiteix per permetre que els nazis embrutin la “processó cívica”.

Gentola!

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura