Esperança Camps - Dietari

"Alguns lectors s'han posat en contacte amb mi per explicar-me detalls de la història". Entrevista a Maite Salord, autora de 'L'alè de les cendres' (II)

La primera part d'aquesta entrevista la trobareu aquí

fotos Prats i Camps

Maite Salord (Ciutadella, 1965) trenca un silenci literari de set anys amb la novel·la ‘L’Alè de les cendres’ (Editorial Arrela, 2014). Amb aquesta obra compleix amb un encàrrec que la seua mare li va fer pocs mesos abans de morir i trenca un altre silenci més llarg i dolorós, el que va embolicar les vides dels vençuts de la guerra civil. La novel·la està construïda a partir de diverses veus que donen una visió polièdrica de la vida a les Illes els anys anteriors a la guerra, durant la guerra i també durant la postguerra. Salord ha tardat més de vint anys a poder complir amb el compromís contret i diu que ha quedat exhausta però satisfeta perquè, afirma, ha après a escriure. ‘L’alè de les cendres’ es presenta a Barcelona el 14 de setembre.

APRENDRE A ESCRIURE ESCRIVINT i REESCRIVINT

Tot i que ella ja ho ha explicat moltes vegades m’interés per dues afirmacions molt rotundes de Salord perquè tenint en compte la seua trajectòria prèvia, que inclou una novel·la finalista del Sant Jordi, no deixen de ser curioses. Una d’elles és que s’ha fet escriptora per poder escriure aquesta novel·la i l’altra és que gràcies a aquesta novel·la ha après a escriure. Jo no estava per poder escriure aquesta novel·la així com s’ha escrit ara. Començar a escriure una novel·la amb vint i pocs anys després d’haver perdut ta mare de manera sobtada fa que l’escriguis en una situació emocional que no et permet marcar distàncies i mirar-te’ls com a personatges i no com a qui tu en aquell moment plores. I això marca molt. Quan vaig decidir arraconar-la vaig dir l’he de deixar, he de desconnectar d’ella, però no un any ni mig any... anys! M’he de llevar tota aquesta part de documentació que tenia dins els cap. De totes les versions que he fet fins arribar a “L’alè de les cendres” segurament n’hi havia qualcuna que era prou digna per ser publicada, però no era la millor i crec que l’espera ha valgut la pena per sentir que no has anat per enrere sinó que si ha passat res has pujat un escaló més en tot el tema de creació literària. Jo, escrivint aquesta darrera versió de la novel·la m’he emocionat per moments, i en ocasions he hagut d’aturar. Però he pogut fer l’esforç després de vint anys de marcar una distància. I de pensar, a veure, aquest personatge, què faria. Mirar-me’ls com els personatges d’altres novel·les. I d’estimar-me’ls i de veure’ls diferents. I això era una feina que s’havia de fer amb temps.

D’entre tots aquests personatges n’hi ha un, Dèlia Escandell, que té un pes molt especial a la novel·la. Des del no ser, des de la mort sedueix el lector amb una mena de càntic de sirena -Vibracions, a la novel·la- i l’embolcalla amb una teranyina invisible. Amb veu ferma, el va conduint pels viaranys de la seua vida. Dèlia Escandell parla amb el fosser. Des de l’instant que l’autora pren aquesta decisió convoca tot d’emocions que per moments fan que escriure sigui també llegir. Llegir molt endins. Amb un alfabet i una gramàtica propis. Emocionalment vaig quedar exhausta amb les vibracions. No ets la Maite de 25 anys que va començar a escriure aquesta novel·la sinó la que en té prop de 50, i és clar, hi ha tota una vida per davant. Una vida amb tot el bo i tot el dolent. Amb fills, amb pèrdues, amb moments millors, amb moments pitjors.... I quan has de rallar, quan et poses en la pell del personatge de na Dèlia Escandell t’has de cercar a tu mateixa. I aquí és allà on trobes coses que fan molt de mal. Tu te poses en la pell d’un personatge, el fas rallar i ets tu en aquell moment. Per això hi ha molt de la filla, però molt de la mare, també. En moltes coses que jo pos en boca seua, jo les subscric com a mare. Pens que ella també les hauria dites. Potser no d’aquella manera –ara, els silencis de l’autora són més intensos i seguits, cerca les paraules adequades per descriure el procés- les veus aquí... és literatura pura, les vibracions... fas rallar un personatge que tu pots imaginar... és clar, depenia del moment de l’escriptura... hi ha moments que sí i hi ha moments que no. per exemple, el tros dels garrovers...

(Per què no t’agrada, mare, aquesta casa que ens hem fet davall els garrovers? Silenci. M’agrada. M’agrada molt. Amb la mirada trista. Matisant les paraules. Pàg. 153)

...i de la tanca de carxoferes... jo me vaig veure a jo... veus l’escena i la recordes... poes molt endins, i és clar, això...alguna estona l’alè no puja. T’has d’aturar. Explica que la batalla va ser molt dura. Que trobar el to d’aquestes vibracions li va costar fins que un dia va llegir un comentari que algú va penjar al seu blog. Com li dones veu? Viva? Com? Quan? Un diari? Cartes? No trobava res que m’agradàs prou i anava provant fins que el fosser em va donar la clau. Vaig penjar l’obertura al blog i una persona em va deixar un comentari que deia que s’havia quedat amb les ganes de sebre qui és aquest fosser i vaig pensar t’hi quedaràs, perquè dins el meu esquema no tenia cap paper, desapareixia. Però de cop vaig veure el fosser i vaig dir, ostres, el fosser parla amb ella... després vaig modificar l’obertura perquè tingués sentit i relació, però no gaire cosa... i vaig trobar aquest diàleg entre ella i el fosser.

Aquests capítols de les vibracions s’alternen amb altres que són un relat cronològic dels anys anteriors a la guerra, de la guerra i de la postguerra. Però encara hi ha uns altres textos que a vegades fan escarrufar i a vegades directament posen de mal humor. Es tracta de fragments del material que Salord anava recollint per a documentar-se. La pròpia autora dubtava sobre si incloure’ls o no. Jo sabia que hi havia gent que li agradaria i gent que no. Era un risc i vaig decidir posar-los i vaig pensar que si a algú no li agraden se’ls saltarà. Una de les persones que m’havia dit que els texts històrics no li agradaven, em va dir que a casa seua havien agradat a tothom. La idea de posar aquests textos em ve del cruiximent emocional de les vibracions. Havia d’anar obrint parèntesis. No podia desconnectar de la novel·la, però havia de trobar una mena d’àrea de descans per desconnectar encara que fossin deu minuts. Els textos no em duen a l’escriptura sinó que el que escrivia em duia als textos. Cercava, què es devia dir de les dones en aquell moment? Els discursos de Pilar Primo de Rivera, per exemple. Estones reia, estones m’enrabiava, estones m’agafava plorera i anava fent.

SILENCIS FÍSICS I LITERARIS QUE PAGUEN DEUTES

‘L’alè de les cendres’ és una novel·la de silencis i de crits ofegats. Uns silencis que són literaris però que també són físics, perquè després d’aquests més de vint anys de saber que en algun lloc hi havia aquesta novel·la que demanava ser escrita, l’autora ho va poder fer quan ella mateixa va entrar en un món silenciós per una afecció a les cordes vocals. Des d’aquell silenci va donar veu a Dèlia Escandell i a son pare, en Joan, el barber de Son Espanyolet que havia fugit d’Eivissa i va recalar a Maó on va treballar en la construcció de la fortalesa de la Mola i de l’avi Antonio que feia d’acomodador al teatre Principal i li agradava tant la Sarsuela. Vaig començar pel 1934, pel capítol del teatre principal perquè vaig veure una foto de n’Antonio real i em va inspirar molta tendresa... Antonio és el personatge més tendre de tots... només per aquella foto. I em va fer moltes ganes escriure el capítol del Principal. Vaig començar amb molta música. El que no és L’alè és una novel·la de bons o dolents. Segons Salord, esquivar la temptació era un dels aspectes que més li importaven. Suspira profundament quan afirma que, de totes maneres, no li ha costat. Personalment som molt flexible en els límits de les persones. No pens que hi hagi gent bona i gent dolenta per definició, sinó que tots tenim coses bones i coses dolents. N’hi ha que predominen més una que l’altra, però en general trob que som -cerca les paraules justes- som molt respectuosa amb les persones fins i tot amb els seus propis defectes. Segurament més que amb els meus. No te vull dir que sempre intenti justificar els altres, però no em costa en un moment donat, posar-me en la seua pell i pensar s’ha equivocat, però jo també ho hauria fet. Per això em costa molt jutjar les persones. No som una persona que jutgi a la lleugera. La idea principal de la novel·la és que una guerra és dramàtica per a tothom, siguis del bàndol que siguis. Ara bé, parlam de persones i jo he volgut fer una novel·la humana, de persones i reconeixent de que la gent que era al bàndol on jo em sent més còmoda, encara que també van fer coses que no estaven bé i lògicament això també s’ha de dir. Coses que eren dolentes, reprovables. Com va passar a Menorca. La novel·la, però, se centra en uns fets durs, cruels, reals, durant i després de la guerra a Mallorca, on els feixistes van fer una autèntica massacre d’innocents, però és el lector qui ha de valorar-los, no l’escriptora. No és just, tanmateix que, des del 39, només hagin rebut reconeixements les víctimes d’un bàndol. Ja és hora de fer justícia amb aquelles que han volgut ser silenciades. Per això ens trobam amb en Joan que vol ser el millor pare d’una Dèlia filleta a qui adora, a qui li mostra a nedar a la mar, la seua passió, però que en un moment donat pren una decisió que fa tant de mal a la família. Aquest dubte d’en Joan, aquest retret que na Dèlia li fa a en Joan, jo no vull un heroi, vull un pare, és complicat. És la visió d’ella i és la d’ell. Qui té raó dels dos? En Joan havia de ser un heroi? Segurament. Na Dèlia tenia dret a reclamar que fos un pare. Sí. Tenien raó tots dos. Ell no podia eludir la càrrega que duia després d’haver vist el que havia passat durant la guerra i els primers anys de postguerra i era lògic que la filla li demanàs que fos pare. Per tant, les coses no són mai de blanc o negre o de bons o dolents. Hi ha matisos i hi ha punts de vista i hi ha visions. El que li he ofert al lector és una novel·la perquè la gent pensi i sigui capaç de construir la història.

L’autora de 'L’alè de les cendres' afirma que amb aquesta novel·la ja ha pagat tots els deutes que tenia, que a partir d’ara és lliure per escriure el que vulgui. Amb tot, sent com una mena vertigen. Quan vaig acabar 'La mort de l’ànima' sabia que tenia aquesta dins el calaix i que un dia o un altre l’escriuria. Sempre que acabava alguna cosa, allà hi havia aquesta. Sempre he sabut quin era el camí. Ara no la tenc. I és una sensació de satisfacció d’una banda, perquè vol dir que l’he feta, i l’he poguda construir, però també com de pèrdua. I tenc coses començades, versions de novel·les que saps que has de canviar, però no sé, en aquests moments, cap on aniré. Continuaré escrivint perquè seria impossible no fer-ho. Tenc el petit rebost ple de coses i d’idees i supòs que qualque factor extern en un moment determinat farà que n’agafi un i no agafi l’altre. De totes maneres m’he proposat fer un descans que crec que me’l meresc. He quedat molt esgotada perquè mentre escrivia tenia totes les altres coses a fer. Ara la vull gaudir.

PUBLICAR A MENORCA

S’acaba el temps de la conversa. El fotògraf espera l’escriptora per anar al cementeri vell a fer una sessió, però encara tenim temps de parlar de com d’important per a ella és separar les tres activitats que marquen la seua vida: la d’ensenyant, la de política en actiu i la d’escriptora. Potser ella no ho escriuria en aquest ordre... I parlem de la crisi i diu que l’ha portada a relativitzar-ho tot. Fins i tot la mida de les editorials on publica. Ja no hi creu en allò que si no publiques a Barcelona no ets ningú. Potser per això ha optat per confiar l’edició de la novel·la que considera més important de la seua trajectòria a Arrela, un segell nounat a Menorca. Salord diu que ho fa per menorquinisme. Crec que Menorca pot ser un subjecte polític i també literari. I per ser-ho, per tenir personalitat pròpia des del punt de vista literari, s’ha de trobar la manera de donar veu a tots els escriptors que hi ha a Menorca. La manera més reeixida de fer-ho és a través d’una editorial. Una editorial menorquina. Una de les coses que més me va agradar és la seua visió del que ha de ser un editor, que d’alguna manera és un dinamitzador cultural. Jo entenc que en aquest sentit ha de fer aquesta missió de dinamitzar culturalment l’illa amb llibres, amb propostes d’autors menorquins, amb propostes d’autors que no ho siguin, però que facin que Menorca sigui un centre literari important. Això, sense una editorial és molt difícil, perquè t’has de moure per aquí i per allà. I jo una de les coses que més valor és que pensar que la novel·la es ven i que quan un menorquí va a comprar “L’Alè de les cendres” en darrer terme està apostant per futures edicions de poetes, d’escriptors, d’assagistes de Menorca a mi em fa molt feliç.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura