Esperança Camps - Dietari

Crònica (molt subjectiva) del ple de l'Ajuntament de Ciutadella

Feia anys que no pujava dalt la Sala. Tants, que encara no havia vist els quadres amb els membres de la Junta de Caixers signats per Biel Camps, pare de la consellera Juana Mari Camps, que adornen l’escala. Uns quadres molt verticals, com el gran mur de marès que els acull.

Tenia curiositat per assistir al ple en que s’havia d’elegir el nou alcalde de Ciutadella. En realitat, fins vint-i-quatre hores abans, el que s’havia de triar era la nova alcaldessa. És això, aquest canvi sobtat, que em va encendre encara més l’interès en aquell acte. Es van celebrar dos plens consecutius. Un, per aprovar unes quantes coses relacionades amb els cementeris, els animals domèstics i no record exactament què més. I l’altre que era pròpiament el de l’elecció de l’alcalde.

Sabia que no hi hauria sorpreses. L’oposició havia anunciat que no presentaria cap candidat, que s’abstindria i que deixaria que el PP elegís el seu. Per tant, el meu interès era a una altra banda. Des que José Maria de Sintas va dimitir, dalt la Sala, i supòs que a la seu del PP també, han passat escenes més pròpies del vodevil que d’allò que fa de la política l’art de governar i de fer-ho a més, a benefici dels ciutadans, etcètera. Per això el que va passar vint-i-quatre hores abans del ple, a la seu del PP de Ciutadella em provocava curiositat, tendresa i mala llet a parts iguals. Durant tot el dia no podia deixar de preguntar-me què ho fa, quin resort, quin plec del cervell fa que una persona, Francisca Marqués, sigui capaç d’engolir-se una humiliació darrere l’altra i no anar-se’n a casa. En llenguatge vulgar en diríem menjar-se marrons. Per això vaig anar al ple. Per mirar a la cara d’aquesta dona que quan de Sintas va dimitir, va dir que ella també ho faria. Que quan de Sintas li va dir que no ho fés, va quedar com a alcaldessa en funcions. Que va fer fins i tot declaracions a la premsa dient això i allò sobre el seu paper i sobre el futur del poble. Que, finalment, quan ja tenia clar que seria alcaldessa fins el 2015, el partit li va dir tu no, que no tenim confiança en tu, l’alcalde serà en Sampol, ella va continuar somrient. Vaig anar al ple per intentar llegir als plecs del seu rostre les claus que li permeten fer això. Volia desxifrar la fórmula màgica que li permet dirigir el primer ple com si res. Volia sebre quin seria el seu capteniment durant l’hora i escaig anterior al canvi de cadira. Pretenia endevinar en alguna paraula, en algun silenci, una pista sobre el seu estat d’ànim.

No ho negaré. Un altre motiu que em va empènyer al ple era descobrir quines eren les relacions entre els membres del PP de Ciutadella. Veure com parlaven entre ells. Qui s’asseia al costat de qui. Tots semblaven molt amics. Molts somriures. Moltes abraçades. Colzadetes de complicitat que es van amplificar amb l’arribada del president del Consell, Santiago Tadeo, i uns quants consellers més. Tots somreien. Sempre somreien. Parlaven poc. Es buscaven amb la mirada. Feien capadetes d’aprovació. Tadeo va buscar Sampol. Van parlar una miqueta. Res. Poc. Tots enregistraven en vídeo, feien fotos. Es ventaven.

Ja amb el ple en marxa, i ingènua com som, per un moment vaig esperar que na Francisca Marqués no renunciés a la candidatura, que no llegís aquelles línies, sense ànima, sense empenta, que va pronunciar amb un somriure molt professional al seu rostre. Però les va llegir. Va dir que renunciava. Van votar. Van escriure el nom de’n Sampol a la papereta. Ella el va proclamar. Li va donar la vara i la cadira més principal. I tots van fer un alè. En Tadeo, la resta de la gent del partit. Tots van veure que continuaven dominant les regnes de la formació tot i que algú va declarar al diari que hi ha desavinences internes que han interferit en la bona governança a l’ajuntament. Ho van dir, sí. I el diari ho va publicar. Però allà eren tots, somrients, aplaudint, enregistrant el moment amb el telèfon mòbil. Celebrant, tal vegada, la bona fe d’una oposició que no va voler fer més sang d’aquest tema perquè a l’altra banda de les escales que menen al saló gòtic, adornades amb una junta de caixer a l’oli, hi ha un poble de prop de 30.000 habitants que espera, encara, que els governants els facin la vida més fàcil.

Tal vegada esperaven una mica més del nou alcalde, que va fer un discurs de circumstàncies. Gens il·lusionant. Manllevant paraules que de Sintas ja va pronunciar fa tres anys.

Res de nou.

O sí. La persona més feliç i il·lusionada del fosquet era en Dani Prats, que es va incorporar al consistori en córrer la llista per la dimissió de José Maria de Sintas. L’acompanyava tota la família. No el coneixia. Vaig xerrar mig minut amb ell i em va semblar un al·lot carregat de ganes. “A veure si li donam una empenta a això”, em va dir, assenyalant els setials on s’asseuen els regidors.

Comentaris

Amadeu Corbera

Psicologia de l'autoodi.

Amadeu Corbera | 01/08/2014, 11:13

Interessant això que apuntes: com pot qualcú (na Marquès en aquest cas) aguantar una humiliació així?

És la psicologia de l'autoodi. Els militants del PP balear estan destruïts com a persones completes, lliures i dignes, com els negres esclaus de les plantacioms de la Unió ho estaven. Tenen el virus de l'autoodi incultat, assumit i plenament interioritzat. Arrossegar la seva llengua, la seva cultura o el seu poble no és diferent d'arrossegar la seva dignitat personal. El benpensar els ha rentat el cervell, el seu sistema mental no és excessivament diferent del del món orwellià: tot sigui pel Partit, que a canvi de la seva pròpia negació personal els recompensa amb regals (targeta blava) i petits simulacres de poder. Abracen el poder patètic dels kapos: els primus inter pares dels presoners miserables. Perquè, en tant que menorquins, balears, catalans, estan condemnats pel supremacisme finalment per ser allò que són, o que no són: espanyols de pura cepa. Per això Matas és l'únic que ha anat a la presó, perquè tanmateix era un nigger. I ni Roma ni Madrid paguen traïdors.

Tenen la dignitat d'un cuc de terra. Per això els agrada arrossegar-se.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura