fa massa setmanes que aquest blog resta mut. i no sé per què. molta feina. res interssant a dir. sequera. calor. entreteniments. em costa trobar les paraules. tal vegada les vaig deixar oblidades a Ciutadella quan hi vaig anar per Sant Joan. tampoc no sóc gaire capaç en filar arguments assenyats. a veure si quan torni a l'illa em retrob amb els mots. els podria manllevar. fins i tot els podria robar. però no ho faig. no és falta d'inspiració, que em sembla que està sobrevalorada. és falta d'alguna cosa que està una mica més endins i que ara em fa vessa remenar i traure. la somnii, l'illa. l'enyor. i tanmateix sé que quan hi sigui em decebrà, que em farà mal. o seré jo qui no sabré veure el que l'illa em proposa. seré jo qui no la sabré llegir. cada vegada em costa més detectar i desxifrar els senyals que em fa aquell trosset de terra. em deix bressolar per les onades dels tòpics, m'amar del salnitre i dels costums adotzenats. som feble i per a mi és còmode escoltar el cant de les sirenes. és més fàcil ser membre del cor que deixar-se anar penyassegat avall. és més agradable el tacte de l'arena blanca que els fiblons i les pues del càrc. potser per això he deixat d'escriure al blog. potser per això tenc les ganes intactes de tornar a l'illa. de deixar-me enganyar. de deixar-me empastifar per la sal i pels tòpics. potser per això ara que és diumenge a València i bufa un vent que m'abrassa i m'abrusa m'he assegut a l'ordinador i he deixat anar els dits pel teclat en cerca d'una idea que perseguiré tot l'estiu. i tal vegada també tota la tardor i l'hivern i la primavera. tota la vida he de perseguir la idea que m'ha de permetre continuar lligant els mots que un dia vaig deixar oblidats a un racó de casa a l'illa on d'aquí a uns dies tornaré.
Illa encalmada
És el que té somiar o desitjar allò pretès i que no sempre és. La roqueta, des de lluny, té un deix que voldrien ensaborir d'aprop, però quan hi ets, potser, el gust no és el que t'esperaves, el que pretenies.
La distància ens fa febles, enyoradissos; la proximitat és com una agulla que punxa la bombolla onírica. Cal aprendre a caminar entre la fina arena blanca i el cards de tanques rostides