Esperança Camps - Dietari

#RTVVnoestanca, però no parlem del temps

#RTVVnoestanca. És clar que no. Però per què? I per a què? Aquests dies estem tots, treballadors, extreballadors, associacions, partits polítics de l’oposició, ciutadans, esportistes..., dient que Canal 9, que Ràdio 9 no es tanquen. I després d’aquesta frase a vegades es diu per què. Fins i tot s’han fet ràfegues i cortinetes amb exemples de festes populars i fenòmens meteorològics preguntant a l’escpectador qui els ensenyarà això si es tanca Canal 9. D’acord, sí... però no del tot.

D’acord que una funció, potser la primera, d’una televisió autonòmica, a banda de protegir la pròpia llengua, és vertebrar el territori. És ensenyar a un valencià d’Elx com viuen les festes els valencians de Forcall. I a la Font de la Figuera han de vibrar amb el Misteri. I els valencians de València hem de saber que les Gaiates no es cremen... I parlant de l’oratge, hem de saber si neva a Alcoi o a Fredes. I si a Xàtiva en agost fa quaranta graus. Però no només això.

Portem 18 anys criticant que un centímetre de neu que ha caigut a Alcoi ha servit per a cobrir amb un mantell de silenci espès un cas de corrupció que ha afectat el Partit Popular. Que alce el dit aquell redactor que no ha rebufat quan l’editor de torn l’ha enviat a buscar pluja o inundacions o carreteres tallades sabent del cert que només havien caigut quatre gotes i que quan arribarien haurien de forçar el plano, tancar-lo molt, retòrcer o amuntonar neu per a satisfer el desig de l’editor que trempava, amb perdó, quan veia caure quatre gotes i que tenia el meteosat com a animal de companyia.

Per això no ha de servir una televisió pública. Per això no. Aquests excessos ens han dut on som ara. Aquests excessos i l'excessiva trivialitació dels informatius. La televisió pública ha d’informar de Gürtel, de l’accident del Metro de València, dels GAL, de cas Blasco, de les animalades que es fan a l’IVAM, del que costa el Palau de les Arts, d’aquelles inundacions que van malmetre la maquinària i mai es va saber què havia passat realment. La televisió ha d’informar d’on estan els diners dels impostos de tots. Ha de dir quins són els parlamentaris malfaeners que no fan ni brot en tota la legislatura. Ha de contar quin ajuntament té en compte la ciutadania a l’hora de fer els pressupostos. Ha de poder entrevistar els presidents del a Generalitat sense fer-los un massatge i els líders de l'oposició sense sotméter-los a un tercer grau inquisitorial... A la televisió valenciana han de tindre lloc els creadors, els investigadors, els artistes, la gent del teatre. S’ha de crear un star system. S’han de fabricar mites. Hem de tindre ídols on emmirallar-nos. La televisió pública ha d’informar en clau valenciana del que passa al món. Ha de tenir corresponsals que envien una crònica a cada informatiu i si no és possible, ha de poder enviar equips als llocs on passen coses que també interessen els valencians.

Un exemple ben clar va succeir a l’informatiu de divendres a la nit de TV3. Una espectadora d’aquella televisió és catalana i viu a València. En veure per TV3 les cròniques sobre els efectes del tifó a les Filipines es va posar en contacte amb l’enviat especial a la zona i li va demanar per favor si es podia acostar a un orfelinat on hi havia Angel, una xiqueta a qui ella i la seua parella han adoptat i que havien d’anar a recollir d’ací a unes setmanes. Els pares adoptants patien pel seu estat. El reporter va trobar l’orfelinat amb tots els xiquets sans i estalvis. Va enviar una imatge d’Angel a Barcelona que la delegada de TV3 a València va rescatar i va portar a casa de l’espectadora que, emocionada, va saber que la seua filla és viva i que els està esperant. Em sembla que parlem d’això quan parlem de servei públic.

Defensem la televisió pública Valenciana. Impedim que la tanquen. Denunciem un govern ineficient. Lluitem fins al final, fins al final, fins al final, amb permís de la presidenta del Comitè d’empresa, Salut Alcover, però no per a parlar de les inundacions, de quatre volves de neu, de Les Falles, de les Gaiates, de les Entrades de Moros i Cristians, del Misteri... De l’oratge en parlen els desconeguts en un ascensor, o les parelles avorrides, quan ja no els queda passió i miren al seu voltant i l'únic que els queda és l'anticicló. Parlem de Servei públic. De coses serioses.

Comentaris

Un extelevident de C9.

I tan serioses...

Un extelevident de C9. | 25/11/2013, 12:42

mai millor dit.

Empar

Coses serioses

Empar | 16/11/2013, 19:03

Esperança Camps va ser la primera veu que es va escoltar a Ràdio 9, ha sigut editora a la ràdio pública autonòmica. Després va passsar a Canal 9 fent de novament unes oposicions. Volia tastar el mitjà televisiu. Va estar en la secció d'Internacional. També a la secció Espanya. Després feia una mica de tot, el que li encomanaven els caps. S'encarregava els caps de setmana dels intercanvis de Forta amb la resta de televisions autonòmiques. Tot açò per dir-vos que sap perfectament què és una televisió pública i autonòmica.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura