Esperança Camps - Dietari

#EROnul

L'alegria dels companys poc després de conèixer la sentència favorable (foto Prats i Camps)

Això és un post escrit a correcuita. No espereu una anàlisi assenyada ni lúcida de la sentència de l'ERO. És una manera de desfogar-me. Empraré aquesta plaça, que ara fa cinc anys, per dir el que tanta gent ja sap, que han estat dos anys de patiment. Nostre i de les nostres famílies. Les nostres parelles. Els nostres fills. Els nostres pares. Els amics, els parents, els veïns.... dos anys convivint amb la impotència de sebre que tens raó i al mateix temps de sebre del cert que algú amb la potestat que li ha donat no saps qui, et llevarà el teu lloc de feina. Ho teníem clar, els treballadors, que l'ERO estava mal fet. Ho sabíem des del moment que no hi ha haver cap ganes de negociar. I el jutge els ho diu als directius en la sentència, que les coses no es poden fer d'aquesta manera. Després hi ha el tema de la baremació, del puto formulari, de la no preeminència d'haver aprovat una oposició. També els ho diu el jutge això de l'oposició i de la conculcació dels drets fonamentals. I et ve al cap aquella frase tan famosa d'"estamos innovando" que un advocat de Garrigues va dir als sindicats aquell mes d'agost tan calorós a Paterna, en aquell edifici desangelat, a prop del camp d'entrenament del València CF. I et ve al cap els fosquets freds de febrer o calorosos d'agost, quan nedàvem entre abraçades al centre de formació, on sempre plovia, també sabíem que avui havia d'arribar, però com canta maria del mar bonet, es fa llarg esperar i quan esperes i esperes i vols demà, però encara és ahir. I hem esperat i hem tingut paciència. I hem cridat i hem fet arribar el nostre crit. I hi ha hagut un grup de companys valents que no han dexat decaure mai ni la pancarta ni l'ànim i són els que sempre surten a les fotos, a vegades massa tots sols, a vegades massa incompresos, a vegades massa.... i després hi havia la tensió. Haver de treballar cada dia al costat d'algú que sabies del cert que s'alegraria tant quan t'arribés el correu... i tu somreies i feies veure que no passava res perquè et van educar per ser bona persona, per no mossegar a qui s'asseia al costat teu i et feia bromes i el dia que t'arribava el correu et volia consolar. De què? És tot això que sent ara, quan el jutge ha dit nul i tots cap a dins. Quan encara no sabem si l'empresa recorrerà la sentència o l'executarà i ens haurem de reincorporar. Perquè el jutge no ha dit improcedent. Ha dit nul. No ha passat res. És com si no ens haguessin acomiadat mai. Però les cues a l'oficina de l'INEM les hem fetes. Les nits sense dormir les hem passades. Els dies sense haver de posar el despertador han passat per les nostre vides. El jutge ha dit nul i nosaltres reim i saltam i botam, però fa un any que no fem ràdio i no fem televisió. I fa mesos que ningú analitza les cintes de documentació. El jutge ha dit nul i el cel s'ha obert i ha sortit el sol. I em pregunt on són ara aquells que somreien tant el 9 d'octubre amb les seues corbates i jerseiets de color aiguamarina. I el conseller Císcar, que deia que tot estava tant i tant ben fet. On són? Què fan? Quan dimitiran?

Comentaris

Sònia

Re: #EROnul

Sònia | 05/11/2013, 20:55

No dimiteixen. Tanquen la paradeta i llestos. Tan amples.

Quina ràbia tot.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura