Esperança Camps - Dietari

Al Tall

El 18 d’octubre Al Tall farà el seu darrer concert. Serà a València, al Palau de Congressos. Gràcies a la meua nova feina a la revista El Temps he pogut fer un reportatge llarguet (a les fotos hi ha unes pàgines de mostra) sobre aquest grup que ha estat 38 anys damunt els escenaris, que ha animat places i carrers en festes, aplecs i trobades i que ha omplert teatres i places de bous... Al Tall són els grans dignificadors de la música tradicional valenciana. Els que l’han rescatada i l’han posada al dia per a que els ciutadans la puguem emprar per a fer festa, per a reivindicar, per ballar, per protestar, per declarar el nostre amor, per mirar mar enllà i no saber on s’acaba el món...

Per a fer el reportatge que surt al n. 1530 de la revista he conegut molta gent. Els músics, sobretot, és clar. Vicent Torrent i Manolo Miralles, que em van concedir una entrevista molt llarga, però també amb Maribel Crespo, Xavier Ahuir, Enric Banyuls, Jordi Reig i Robert Moreno. Fins i tot ens van deixar, a en Jesús i a mi, pujar una nit a l’andana de Massanassa quan assajaven. A banda dels músics he entrevistat més persones. Algunes surten al reportatge: Miquel Gil, Manuel Boix o Miquel Gironés, etc. Altres, per falta d’espai, s’han quedat fora o surten menys del que jo hauria volgut i els deman mil disculpes. Fent el dossier he aprés moltes coses de molta gent. Era el primer treball important que la direcció d’El Temps em confiava. He patit estrés, nervis... res fora del que és normal quan et dediques a aquesta feina tan guapa que és el periodisme. Ha estat divertit anar amb en Jesús a fer les fotos per a les diverses peces en que està dividit el dossier.

Tampoc no surten totes les que ha fet, és clar. Algunes, molt xules, s'han quedat fora. Aquí el veis a Catarroja amb Miquel Gil.

El millor de tot és que, encara ara, després d’acabat i publicat el reportatge, encara reb sorpreses com aquesta foto que veis aquí baix. Me l’envia desinteressadament Rafa Sena que és fotògraf i que ja ho era l’any 1972 quan Manolo Miralles cantava en un festival amb la seua guitarra, cinc anys abans de debutar amb Al Tall.

Aquestes són les coses bones de l’ofici: el feedback, que sona cursi però és necessari, les sorpreses i la bona gent.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura