Esperança Camps - Dietari

Primer aniversari de l'anunci de l'ERO a RTVV

On eres tu quan l’empresa va convocar els representants del treballadors per a comunicar-los que l’ERO començava a rodar? Què feies? Com te’n vas assabentar? Amb qui estaves?

Era dilluns i era setze de juliol del 2012. El cap de setmana havia estat una olla a pressió de comentaris i rumors. Hi havia molts nervis. Ara ja sí. Ara semblava que la cosa estava en marxa. I sí. A primera hora del matí les seccions sindicals van rebre una convocatòria per a una reunió urgent amb el secretari general. Aquell mateix matí de dilluns de la meitat del mes de juliol. A casa fèiem les maletes perquè a l’endemà començava la meitat d’unes vacances que el responsable de l’edició em va obligar a esmitjar. A mitjan matí, o potser a migdia, el twitter de la Intersindical va començar a vomitar informacions oficials. L’ERO va ja. Afectarà la ràdio i la tele. Un màxim de... Un tant per cent de periodistes. Un tant per cent de càmeres, i lingüistes i meteoròlegs i muntadors i operadors de so i il·luminadors i documentalistes....

He de reconèixer que, tot i que estava previnguda i que estava clar que l’empresa perpetraria l’ERO, vaig quedar paralitzada, que l’únic que vaig ser capaç de dir a les meues filles és que potser aquestes serien les darreres vacances “normals”. Sí. Vaig dir “normals” com si aquest mot tan vulgar i que no significa res fos una categoria en sí mateix. Res no era “normal” en aquell procés.

Vam continuar fent les maletes. Vaig intercanviant algun whatsapp... pocs, és cert. Vaig mirar els diaris digitals que bàsicament reproduïen el que havien dit els sindicats. En J. era a fer unes fotos que li havien d’ocupar tot el dia. Les meues filles i jo vam començar a dinar. Amanida de pasta. A les dues en punt un familiar em va telefonar per preguntar-me si sóc a la tele. No, avui és dilluns, li vaig dir. I em va respondre, però veus la tele? I jo, no, estem dinant. I ell, posa Canal 9!

I la vam posar i jo no hi era en aquell plató però els meus companys hi eren per mi. I el que van dir a cop de megàfon ho signava i ho sign ara, un any després. El dinar es va quedar a mitges. Ara ja no hi havia res “normal”. Em vaig dutxar i vaig anar a Burjassot. No sé exactament per a què. Supòs que a sentir-me acompanyada. Això és el que hem fet aquests 12 mesos, estar junts, plorar junts, riure junts. Quasi tots, és clar. Després va venir la resta. Una assemblea. Un passeig per la casa per fer obrir els ulls als companys que romanien immòbils a les seues taules de la redacció. Molts d’ells encara hi són i encara és l’hora que s’aixequin de la cadira o que obrin la boca per lamentar l’ERO. Però molts dels que aquell dia no es van alçar i no van criticar l’ERO, ara també són al carrer i potser, ara sí, lamenten l’oportunitat que van perdre de posar-se al costat bo de la trinxera.

El desset de juliol, a les set del matí les portades dels diaris que ens van donar a l’avió parlaven de l’ERO, dels 1.200 acomiadaments, de la incapacitat de l’empresa per a emetre l’informatiu del migdia o l’En Connexió del capvespre. Tot això era a la premsa. I hi havia fotos de nosaltres els treballadors. He escrit “parlaven” i no “informaven” i ho he fet expressament, però aquest és un altre debat.

Ha passat un any i, efectivament, les vacances que ara faig ja no són “normals”. Tampoc ho van ser les de l’any passat que van transcórrer pendents de la negociació tramposa de l’empresa amb uns sindicats que sí oferien alternatives a la barbàrie. Però ni Juan Prefaci ni els advocats de Garrigues ni la gent de PWC en volien d’alternatives. Ells volien fer fora 1.200 persones. No volien testimonis de com s’han repartit, i es repartiran encara, un pastís podrit entre els seus amics.

Ara Prefaci ja no hi és a l’empresa. Jaraba, tampoc.... RTVV és un cadàver, un esperpent que no té personal per a cobrir una programació amb un mínim de qualitat. RTVV és un cementeri, una antena que es dedica a repetir programes enregistrats fa anys. A la pantalla apareixen companys que fa mesos que són a les llistes de l’INEM. Els treballadors que s’han quedat són zombis que viuen pendents que un dia els arribi a traïció un correu electrònic que els anuncii que el 9 de febrer hi va haver un “error de comunicació” i que ells també estan afectats per l’ERO. RTVV és un forat negre i un problema per a govern valencià que no deixa de coaccionar el jutge del social que després de l’estiu haurà de veure la demanda col·lectiva presentada pels representants dels treballadors. RTVV és la fotografia de devuit anys de majories absolutes del Partit Popular. RTVV és un munt de professionals al carrer, tones de talent que fins fa un any estava empresonat darrere les tanques de Burjassot o a l’entresol de Blasco Ibáñez. Ara tot aquest talent està solt i es mou i fa soroll i em sembla que començam a ser capaços d’explicar als ciutadans qui són els de la majoria absoluta, qui són els dels sobres, qui són els de Gürtel i la visita del Papa, qui són els de Triskel, qui són els de la manipulació, i els de VAERSA i els de la Fórmula 1 i els del cas Cooperació i els qui privatitzen la sanitat i precaritzen l’ensenyament públic... qui són els #lladrEROs.

On eres tu el setze de juliol del 2012?

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura