Esperança Camps - Dietari

Carnets de Ciutadella. Avui, un conte

Abans de ser tirotejat l’home de la gavardina blanca m’acabava d’explicar el somni recurrent que l’assetjava cada nit des de feia un parell de setmanes. Estava molt neguitós i començava a tenir una mena de fòbia incontrolable als ascensors. L’home de la gavardina blanca i els ulls blaus em va dir que el malson sempre començava igual: ell era a l’entrada de casa i esperava l’ascensor per pujar al tercer pis. És cert que el cardiòleg li havia recomanat que pugés a peu, que tres pisos no són res i que aquesta mena d’exercici moderat ajuda a allargar la vida útil del cor. Però l’home de la gavardina blanca i els ulls verds i els cabells canosos rapats a l’u, estava poc acostumat a obeir ordres. Així és que ell continuava utilitzant l’elevador i és allà dins, penjat en aquella gàbia metàl•lica, amb les tres parets folrades de miralls que multiplicaven la seua figura fins a l’infinit, que tot canviava. L’ascensor feia el seu recorregut vertical amb normalitat, sense sacsejades ni fregaments desagradables. Això sí, em va dir, havia notat que últimament tardava una mica més del que és habitual. Ell ho va atribuir a que recentment havia passat una revisió mecànica i una inspecció tècnica de la conselleria d’indústria. Segons m’ha dit, quan l’indicador lluminós i sonor de la màquina l’avisava que havia arribat al seu destí, l’home de la gavardina blanca i els ulls blaus i els cabells canosos rapats a l’u i les sabates italianes del número quaranta-dos sortia i mai no reconeixia el lloc on es trobava. El somni es tornava insuportable de tant reiteratiu. El primer dia, m’ha contat, es va trobar en un centre comercial que li era lleugerament familiar encara que hi havia de tot de botigues inversemblants que exposaven al públic productes de dubtosa qualitat. Va caminar per passadissos insondables, il·luminats per neons de coloraines, fins que per fi va trobar un guàrdia de seguretat a qui li va demanar que l’ajudés a tornar a casa, però aquell home, que no tenia orelles, li va indicar un camí erm i quitinós ple de feristeles que l’encalçaven i de polítics que emetien discursos monosil•làbics. L’home que fa una estona ha estat cosit a trets es va despertar entresuat i cridant consignes apreses en un temple budista que fa anys va visitar. El segon dia, l’home que ha estat tirotejat poc després de contar-me tot això, es va trobar caminant tot sol i sota la pluja pel sostre d’una capital gòtica. Hi va aterrar, és clar, després de pujar a l’ascensor de sa casa en tornar de la feina i mentre pensava quina excusa donaria a la seua dona perquè per segon any consecutiu s’havia oblidat del seu aniversari de noces. Encara sort que m’he posat la gavardina blanca, va pensar. Desconeixia a quina ciutat es trobava perquè el perfil de l’urbs estava fet de retalls de paper, idèntics als que el seu pare, que era representant, li regalava en tornar d’algun viatge quan ell era petit. La pluja persistent desfeia la ciutat retallable davant els seus ulls i fins i tot, una pintora naïf a qui li anava a demanar ajuda es va convertir en una bola informe de pasta de paper que ell va poder rescatar abans que s’escolés canonada avall cap a les clavegueres navegables d’aquell indret i la va emmotllar per a convertir-la en una gàrgola que va aferrar a l’edifici de la catedral. La gàrgola va començar a vessar aigua de la mar i l’home de la gavardina blanca i els ulls blaus i els cabells canosos tallats a l’u i les sabates italianes i un vestit de llana fresca va demanar ajuda: volia baixar de la catedral i entrar a sa casa i trobar-se la seua esposa feta un munt de nervis, però no sabia cap a on girar. A la dreta hi havia un magma llefiscós de fems pudent i a l’esquerra hi havia un buit torrencial. Dos homenets despentinats i vidriosos que trescaven per les teulades li van dir ves cap allà o cap allà, és igual, no hi haurà ningú quan arribis a casa. Un d’ells li va pispar la cartera i va calar foc al carnet del videoclub i a la targeta vip de la companyia aèria que li promet estades confortables a les sales d’embarcament. Es va despertar entresuat però no va tenir esma de cridar. El tercer i el quart i el cinquè dia i cada dia des que va començar aquell episodi, l’home tirotejat que m’ha contat els malsons, va protagonitzar viatges escandalosos en l’ascensor de casa seua. Avui matí ens hem trobat a la cuina de casa. M’ha mirat estrany. La seua gavardina blanca estava arrugada i tenia alguna taca i les sabates italianes estaven xopes i ja no lluïen. Els cabells blancs i canosos regalimaven una suor untuosa i el blau dels seus ulls havia girat a verd pudent d’aigua embassada. M’ha dit bon dia i s’ha fet un cafè ristreto que s’ha begut d’un glop, sense remenar, sense posar-hi sucre. M’ha volgut dir perdona, ahir era el nostre aniversari però m’he perdut a l’ascensor. Jo no l’he escoltat. A casa les coses no van gaire bé. Tenc problemes amb el meu marit, que cada dia torna més tard i em conta unes històries que no em vull creure. Quan jo escampava mantega a la torrada i ell es feia el segon cafè, amb una mica de llet, a la terrassa de la cuina ha aparegut un individu llargarut amb una metralleta i ha començat a exigir-li cridant que li digui on punyetes va deixar el retallable de la ciutat de paper. L’home de la gavardina blanca i banyada i bruta li ha dit que no sap de què li parla, que la ciutat i la gàrgola i els grans magatzems amb botigues plenes d’andròmines llefiscoses només són... però l’home que ha aparegut per la terrassa ha començat a disparar indiscriminadament. Contra ell i contra mi. I contra la torradora de pa i la màquina de cafè. A mi les bales m’han rosquillat una cama. Ell està tot foradat i de cada trau en surt una història que es veu que un dia va ser malson. Algú intenta dur-nos a l’hospital, però ens hem perdut dins un ascensor que no baixa del tercer pis i que s’ha aturat enmig d’un camp de blat amb les espigues altíssimes i per la remor que s’acosta, em sembla que és l’època de la sega.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura