Esperança Camps - Dietari

Carnets de Ciutadella. Després de llegir el llibre d'Amadeu Corbera sobre Sant Joan i el poder

Tal vegada, amb les portades dels diaris locals il·lustrades amb la fotografia de la nova Junta de Caixers, i amb textos que repeteixen i descriuen el ritual que cada dos anys s’oficia al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella sonarà a sacrilegi que parli i que parli bé del llibre de n’Amadeu Corbera. La casualitat va fer que justament llegís aquest treball just després de Sant Joan i que quedés a l’Imperi a fer-me un cafè amb l’autor, a qui no coneixia, a la mateixa hora que a l’ajuntament s’oficialitzava el nomenament del nebot notari del Baró de Lluriach com a Caixer Senyor del bienni que ve. Això es fa en compliment d’uns protocols que han esdevingut la bíblia de la nostra festa i que abans del 1977 no havien estat mai escrits i d’això en bravejàvem els ciutadellencs, de tenir una festa que no tenia normes escrites perquè ens les passàvem de generació en generació. En canvi, després dels primers mesos de desconcert i de debats, aquests protocols escrits per en Josep Pons Lluch han estat la pedra sobre la qual ha girat el transcórrer de la festa aquests darrers anys. En nom dels protocols s’han fet i s’han desfet els usos i els costums i s’han teixit les nostres emocions santjoaneres.

El primer que m’ha sobtat d’aquest llibre, i li ho vaig comentar a n’Amadeu, és el mantell de silenci que s’hi ha estès damunt. Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder és un treball cridat a ser polèmic, o com a mínim, demana ser debatut. Mentre el llegia m’imaginava alguns “bons santjoaners” fent el crit del cel o, com a mínim, movent-se incòmodes a la butaca. Pensava en la Junta de Caixers Senyors planificant una estratègia mediàtica per a desprestigiar en Corbera amb arguments del tipus, "tu que sabràs de la nostra festa si ets mallorquí", "tu no ets ciutadellenc i per tant no pots opinar", "mallorquí havies de ser"... Però no. Els bons ciutadellencs, els bons santjoaners han estat més sibil·lins i han optat pel silenci. Llevat d’una entrevista prèvia a la sortida del llibre al diari Menorca i d’una ressenyeta de compromís al diari Última Hora, res de res.... El silenci és el més gran signe de menyspreu. En canvi sí que se n’ha parlat a mitjans de fora de l’illa.

N’Amadeu Corbera és un etnomusicòleg, un investigador social que es planteja incògnites i aplica el mètode científic per a resoldre-les. Això vol dir que no treballa amb pre-judicis, sinó amb hipòtesis. Després de viure les festes de Sant Joan com a visitant assidu i de residir uns quants anys aquí es va fer la gran pregunta: Com és que les festes de Sant Joan de Ciutadella no tenen la música i el foc com a eix fonamental com si que la tenen la resta de santjoans del Mediterrani? I és així, seguint el rastre de la música, com diu ell, que va trobar els senyals de repressió que es van institucionalitzar i es van deixar escrits i van servir al poder per a controlar una festa que en principi i per definició havia de ser lúdica i desenfrenada com són les festes.

El punt de partida d’aquesta investigació és la nit dels festers, el 22 de juny, un dia de festa que, segons explica al llibre, tothom coincideix a deixar fora del calendari festiu de Sant Joan. L’autor del llibre es pregunta per què passa això quan justament a la nit dels festers la música i el foc són els protagonistes, com a tot el Mediterrani, insisteix. Com que aquesta celebració és una recuperació que es fa a la dècada dels 80 d’una celebració que s’havia perdut, el sociòleg es pregunta quan, on i per què, es va perdre. I el fil el du als anys quaranta. Després de documentar l’existència de festers el mateix dia 23 de juny recopila una sèrie d’opinions i respostes obtingudes durant el treball de camp. La majoria tenen a veure amb aspectes de caire pràctic com ara que els festers molestarien els cavalls o que feien malbé l’asfalt dels carrers.

Segons n’Amadeu Corbera, la música i la festa, les lletres burlesques, els balls abraçats i la resta de manifestacions que sí que es feien a Ciutadella abans de la guerra civil representaven uns fets incontrolables per part del poder. Explica al llibre com de dura va ser la guerra abans de la girada del 8 de febrer per als nobles i capellans ciutadellencs i documenta i reprodueix la carta de febrer del 1946 en que la “junta de la nobleza”, amb l’aquiescència de l’ajuntament assumeix tot el protagonisme de regir i dirigir la festa, de decidir qui qualca i qui no, de triar la junta de caixers, de controlar, en definitiva, una festa que s’havia de convertir en una demostració més de qui era qui, malgrat totes les baixes, havia guanyat la guerra. L’autor cita el nom de dues persones que combregaven plenament amb la ideologia dels vencedors i que en feien pública exhibició per a fer-se forts en aquesta “apropiació” de la festa: en Josep Cavaller Piris i el ja citat Josep Pons Lluch, en Bep Padet. Tots dos van produir textos que van anar bastint un marc adequat a les pretensions dels Caixers Senyors i, de rebot a l’ajuntament: que no hi hagi problemes, que la festa estigui sota control, que no serveixi per a expressar cap malestar i que el poble sàpiga qui comanda. D’això a l’encunyament d’expressions com “bon santjoaner” o “bon ciutadellenc” hi va haver unes passes molt senzilles que els mitjans de comunicació locals, sempre acrítics amb el poder, es van dedicar a escampar i a cimentar.

He resumit molt el llibre. Val la pena que el llegiu, perquè ens serveix de mirall, perquè justament “algú de fora” ens ajuda a veure com hem arribat aquí. Al moment en que, en opinió de l’autor, la festa és un objecte posat dins una vitrina, un fòssil intocable i en un franc perill d’omplir-se de pols. Un parell o tres de generacions de ciutadellencs hem mamat les festes com a mite, les vivim com un sentiment a flor de pell i no consentim que les critiquin. Som capaços de fer aleis i aplaudir un caixer senyor que uns mesos abans es va enfrontar als ciutadans que volien recuperar el camí de cavalls (el cas de ca’s Duc). Ens creim els protocols com si fossin la veritat revelada per Déu a Moisès. Veim l’alcalde al balcó de l’ajuntament durant la convidada i enlloc de xiular-lo perquè no volem dos camps de golf l’aplaudim... En definitiva, hem permès que la nostra festa es converteixi en un teatret, en una representació plana d’uns estaments caducs...

Així som els ciutadellencs, i això fem. I per això m’ha agradat molt llegir el llibre de n’Amadeu Corbera perquè m’ha posat davant les meues pròpies contradiccions i m’ha ajudat a plantejar-me interrogants i fins i tot he aconseguit encaixar alguna peça del puzzle que sempre m’havia ballat. I m’agradaria que el llegís molta gent, el llibre, i que fóssim capaços de parlar de la festa que tant estimam i de mirar de conservar-la com un element viu i de proposar-hi modificacions sense ser titllats de mals ciutadellencs o de mals santjoaners.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura