El mes de juliol a Ciutadella. Sencer. La teua situació laboral ara et permet això. Ho acceptes com un repte i decideixes instal·lar-te a la casa dels pares. Arribes carregada amb unes quantes coses que has de llegir per força i amb l'ordinador i amb tots els estris que et permetran fer la mateixa vida que a València. Ja t'han avisat que les nits són fredes aquí encara, i recuperes el plaer de dormir amb cobrellit. Com que el viatge amb escala a Palma i alguns retards ha estat llarguet arribes cansada i t'adorms tot d'una. Abans de les sis obres els ulls atropelladament. Eres a la redacció de la tele. Aquell espai de tons de color taronja, amb taules pentagonals s'havia estiriguissat i era quasi infinit. Al fons, davall els plasmes apagats, hi havia un editor en la més absoluta soledat. I just a l'altra banda, a molts quilòmetres de distància, tres o quatre redactors escrivien a càmera lenta. Feien cara de cansats, d'esgotats, de sobrepassats mentre la directora d'informatius els fuetejava amb tot de paraules esgarrifoses i els amenaçava de fer-los desaparèixer dins un plató virtual on el chroma havia estat substituit per un forat negre. Les cares de pànic dels teus companys t'han fet tant de mal que t'han obligat a obrir els ulls per deixar-los de veure. Tenies els peus freds. La cortina de cotó de la porta de la terrassa ja feia el seu habitual moviment de vela. La claredat intentava posar pau a tot aquest garbuig d'incongruències i has maleít una vegada més no saber posar nom al concert d'ocells que t'acompanyen a aquestes hores tan intempestives.