Esperança Camps - Dietari

Una foto

Aquesta foto la vaig fer ahir a migdia. El jupetí contra l'ERO i el calendari de Bromera amb la portada de 'Naufragi a la neu' estaven penjats a una de les parets del despatxet de la Intersindical. Quan vaig veure la composició no em vaig poder reprimir: era el meu retrat. Són els dos elements que estan marcant la meua vida des de fa molts mesos. Bé, la meua vida i la de la gent que conviu amb mi i que s'esforça per fer-me la vida un poc més fàcil.

Són, el jupetí i el calendari, la cara i la creu. La novel·la, la literatura, és la part positiva de la vida. Em proporciona bones notícies, em permet conèxer persones interessants. És el lloc perfecte on he decidit que vull viure tota la meua vida. El jupetí contra l'ERO és el símbol del pitjor. És, per exemple, el recordatori diari de la ruina i de la mala gestió dels diners públics feta per unes persones que no sé exactament què fan, què busquen o quina és la foto que els pot representar. És l'alarma roja que s'encèn quan s'està fent autèntic terrorisme laboral, quan es mercadeja amb les nostres vides i les de les nostres famílies. És tot el que ja s'ha dit ací i a tantes altres bandes durant tans mesos. Més d'un any! Amb tot, el jupetí contra l'ERO és també, una marca. Sí. La marca de foc que ens hem posat els treballadors, alguns, per a defensar la dignitat, la televisió pública, el nostre lloc de treball. Gràcies al jupetí contra l'ERO he conegut més profundament persones amb les quals em creuava pels passadissos de la casa i ni tan sols sabia com es deien o en quin departament treballaven. He conegut gent fantàstica, amb una vida riquíssima, d'una creativitat impressionant. Tot això m'ho està regalant també el jupetí roig.

Unes línies més amunt he escrit alguns i m'ha costat fer-ho. M'està costant escriure que 'només alguns treballadors estan-estem ponsant-nos el jupetí roig'. Potser no toca dir-ho ara, però ho necessit. Li ho dec a molta gent. Li ho dec, per exemple, als membres del comitè d'empresa. A Albert, a Manel, a Salut, a Vicent, a Pepa, a Fitó, a Xelo, a Susanna... Alguns companys que aquesta setmana sabran si es queden o si se s'en van, si estan afectats per l'ERO o no hi estan, no se l'han posat mai, el jupetí. Ni les xapes. Ni el pom-pom. Ni han anat a les concentracions. Ni a les manifestacions. Ni a les pitades. Ni han fet un tuit per a descriure el terror a que estem sotmesos. Ni han fet cap entrada al seu blog explicant-ho. Ni...

És una opció repectable per alguns. Per a mi, no. Ho sent.

Bé, tot això és el que em va suggerir la composició del jupetí i el calendari a la paret prefabricada d'una secció sindical majoritària a la meua empresa.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
'La por 'Les sabatilles rosanarrativa breu 'Loniaobra col·lectiva La cervesa de la Highsmithobra col·lectiva Assassins valencianscoord. i pròleg 'Ellas también matanobra col·lectiva 'Absintheobra col·lectiva 'La improbable vida de Joan Fusterlobra col·lectiva Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura