Esperança Camps - Dietari

Al final serà veritat

És una de les preguntes recurrents. La literatura és un refugi per a tu? Sempre he contestat que no. Que la literatura és una casa on s’hi està molt bé, molt còmode i molt a gust, però no és un refugi: la literatura és el lloc on visc, és la vida! Aquests dies, amb la tempesta d’emocions que estic vivint per la desfeta a l’empresa on treball des de fa 23 anys, he pogut dir poques coses de paraula als meus companys, als que ja han rebut la carta. Amb prou feines els he pogut dir res, ni mirar-los a la cara. Les paraules que el hauria pogut dir no haurien millorat gens el seu estat d’ànim. L’única cosa que se m’ha ocorregut fer ha estat escriure. Escriure per a ells i escriure per a mi. Omplir el mur del Facebook de missatges, i negar el TL del Twitter de frases curtes de reconeixement. És l’únic que sé fer. Ja sé que no és cap motiu d’orgull. És una manera d’amagar el cap davall l’ala. M’he refugiat darrere una pantalla i com una autòmat he anat enviant missatges als meus amics.

Moltes de les persones que ahir van perdre la seua feina van començar a Ràdio 9 l’estiu del 1989. Allà ens vam conèixer. Allà vam començar a fer rodar junts aquesta ferramenta màgica i meravellosa que és la ràdio. Una ferramenta que en mans d’incompetents s’ha convertit en una màquina de manipular, de desinformar i de colonitzar consciències. Ara, tota aquella il·lusió dels primers dies ens la tornen en forma d’un correu electrònic impersonal i en castellà. I el valoren en un miserable xec amb el que esperen que moderem o, fins i tot que aplaquem del tot, la nostra indignació.

Ara, quan alguns d’aquests companys ja han recollit la documentació, continuï igual de paralitzada. I només puc escriure coses com aquesta. I m’interrog. I pens si al final serà veritat. Si no serà cert que estic emprant les lletres per amagar-me d’una por a l’abisme que em té tenallada i m’incapacita. La literatura com a refugi. Com a pastilla contra la infàmia. Però amb la ràbia intacta. Amb la capacitat de ferir, d’esprémer, de tallar i de punxar que tenen els mots. El meu refugi, si. La taula que salva el nàufrag.

ps.

Sé que d’aquí a un parell de setmanes serem els treballadors de la tele els que estarem pendents del correu electrònic, que l’agonia que ells van patir ahir, la patirem nosaltres, i ens sentirem agombolats per la seua presència.

Comentaris

Carme

Re: Al final serà veritat

Carme | 19/12/2012, 16:35

La gent com tu sou els que teniu que escriure, i dir i fer-se escoltar, els altres, com jo, ens refugiem amb les vostres paraules i jo personalment les agraeisc i els dies com ahir, avuí i demà, les busque i les necessite, gràcies per escriure.

Carme

Re: Al final serà veritat

Carme | 19/12/2012, 16:35

La gent com tu sou els que teniu que escriure, i dir i fer-se escoltar, els altres, com jo, ens refugiem amb les vostres paraules i jo personalment les agraeisc i els dies com ahir, avuí i demà, les busque i les necessite, gràcies per escriure.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura