Esperança Camps - Dietari

Mestres

Un dels aspectes que més em van cridar l'atenció de la lectura de 'El primer home' d'Albert Camus és el del respecte i admiració que l'autor té cap al seu mestre. Tant, que la primera persona a qui Camus es va adreçar en sebre que li havien concedit el premi Nobel és a ell. Li va escriure una carta plena de tendresa i d'agraïment. El mestre de Camus va ser qui va prémer la seua àvia, la menorquina Caterina Sintes, perquè no traguessin aquell al·lotet de l'escola. A ell li agradava molt el futbol, però el mestre hi va sebre veure tot el que tenia dins. El mestre el va acompanyar a fer les proves d'accés a l'institut... i al mestre Camus li va dedicar el Nobel.

Ara llegesc que la Conselleria d'ensenyament de la Generalitat Valenciana canviarà professors per becaris mileuristes sense dret a cobrar de l'atur i sense cotitzar a la Seguretat Social.

Avui també llegesc que un psicòleg li va dir a la nadadora de sincronitzada Andrea Fuentes, que no servia per a l'alta competició.

Dimecres passat, a la presentació a Ciutadella de 'Col·lecció particular' hi havia dos professors meus. En Pau Faner a la taula i en Joan F. López entre el públic. Una vegada més vaig pensar que havia tingut molta sort. I de cop, com una belluma em va venir al cap una imatge que encara no he pogut esborrar. Aquí us la cont: quan anava a sisè de primària tenia unes notes catastròfiques i una monja va enviar a demanar els meus pares per a dir-los que em traguessin de l'escola, que no tenia el cap per fer res de bo a la vida i que el millor que podien fer era posar-me a fer feina a la fàbrica de sabates. Els meus pares, evidentment, no li va fer cas. Li van dir que acabaria l'EGB i que després aniria a l'institut i més endavant, ja ho veuríem... Vaig repetir sisè, vaig anar a l'institut i a la Universitat. Tota la vida he pensat en aquesta escena, en la poca sensibilitat d'aquella monja, que té nom i llinatges però que no dic perquè ja és morta. Pens en la fermesa dels meus pares... I dimecres passat, durant la presentació, amb en Pau i en Joan i diversos companys de l'institut, i els meus pares, i la meua filla, se'm va fer tan present que fins i tot em va desestabilitzar. M'he passat tota la nit pensat en què hauria estat de la meua vida si els meus pares no haguessin pres la decisió adequada, si no haguessin plantat cara, si... i no he pogut evitar compartir-ho.

Comentaris

Xim

Sisè de Primària.

Xim | 16/08/2012, 08:27

El moment de decidir és el que defineix un pare, més en aquells canvis de la vida dels seus fills. Aquest curs de l'EGB sempre ha ficat a prova els fiets i els pares. Parlo des de l'experiència.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura