Esperança Camps - Dietari

És supervivència i dignitat

La taula plena de papers, els cables desendreçats i una mena de silenci propi dels darrers instants d'una festa, aquella sensació que és hora de marxar perquè no queda res a dir, perquè no hi queden gots nets i a les safates de menjar només hi queden els escuradents i els pinyols de les olives. S'acaba un cap de setmana molt molt dur.Va començar amb molt males notícies divendres a la nit, que afecten a persones a qui aprecii, i ni el dissabte ni el diumenge han estat millors. Estic parlant, només, d'economia, no de salut ni d'altres aspectes importants. Estic parlant, només d'economia, de feina, de perspectiva, de futur.

Als becaris que tenim a la feina se'ls acaba el període de permanència a la redacció. Ahir, a l'hora de dinar, vam gosar pronunciar la paraula futur i per poc no ens ennuegam. Hi ha aquesta capa de pessimisme que ho cobreix tot. Hi ha aquesta sensació de final d'etapa. Hi ha aquesta sensació de no sebre ben bé què passarà demà, on serem, què farem... hi ha tot això que ens pitja cap avall cap avall cap avall i ens fa petits petits petits. I dir futur és pecat, i dir demà crema a la boca. I finalment ens descobrim tenallats i amb llàgrimes als ulls. Als ulls de les becàries amb qui dinàvem ahir, i als nostres ulls

Avui el dia no ha estat gaire més alegre. Cercam notícies positives i no en trobam cap. Aumont. Voldria ser optimista. Ho necessit. No m'agrada contagiar mal rotllo. Ara estic escrivint això i em fa ràbia. Sé que arribaré a casa i em trobaré les meues filles dormint o estudiant. Llaurant el seu futur. Elles són el meu mirall. Un amic escriptor m'ha enviat un salvavides per correu electrònic. No crec que s'enfadi si reproduesc aquí el que m'ha escrit fa un parell d'hores: "En aquests temps és quan més coratge li hem de tirar a la realitat i amb més il·lusió hem de tirar endavant el dia a dia, i ho hem de fer per nosaltres i pel futur, pels nostres fills. No podem tirar la tovallola. No els podem defraudar. Ara més que mai: al mal temps, bona cara. No és optimisme (jo no veig ni brotes verdes ni res de res), és supervivència. I dignitat."

Crec en aquestes paraules del meu amic, jo mateixa les he escrites a aquest mateix quadern, però avui no les he sabudes trobar, per això m'ha vingut molt bé el correu que m'ha enviat aquest capvespre de diumenge que durant un parell d'hores ha tingut un decorat d'ennivolats i llamps (no és una metàfora) i que acaba enmig d'un silenci de calma que segur que precedeix a la tempesta que es desfermarà dilluns de matí, quan s'obrin els mercats famèlics, però això serà una altra història...

Comentaris

Empar

És dignitat, sobretot

Empar | 23/05/2012, 21:25

No tots, ni totes, estimat Artur, naixen amb fusta d,herois. No descarreguem la nostra ràbia contra els treballadors. No són ni de bon troç els primers culpables d,un desgavell de mitjà públic que els polítics han usat com un joguet. He assistit fa anys a manifestacions i concentracions convocades per alguns sindicats de la RTVV i algun consell de redacció. Els ciutadans que els feien costat eren quatre gats. Ara potser han fet una embranizada, però també els escoltem més perquè estem tots més sensibilitzats. Hi ha molts i moltes treballadores que duen anys patint en silenci, però no conformats. No tots naixem per ser herois

Artur

Re: És supervivència i dignitat

Artur | 21/05/2012, 18:06

Tots aquests de C9 que protesten per la manipulació ara que veuen la porta d'eixida, on estaven abans? Ah, potser és que la manipulació a RTVV ha començat en temps d'ERE. Lamentable l'episodi de 'cobrir' els esdeveniments del Lluís Vives amb una 'unitat mòbil' que representava la queixa pel 'modus operandi' de la nostra televisió. Lamentable més aviat el motiu esgrimit: "perquè d'açò no se n'ocuparan els serveis informatius". D'açò i de tantes altres coses passades... Deplorable, així mateix, eixe megàfon antimanipulació del president del comité d'empresa, Vicent Mifsud; un megàfon que ha agafat fama ara, després d'un bon grapat d'anys agafant pols. Trist, tot plegat. Altra confirmació del fet (humà, massa humà) que fins que no ens toquen els ous, però els de la cistella de la compra, ací no es mou ni Déu.

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura