Esperança Camps - Dietari

Números rojos

Per si el voleu llegir, aquí us deix l'article que fa quinze dies va sortir a Bon Dia Notícies. Si ho preferiu, aquí teniu l'enllaç.

Les cues no t’agraden i penses que quin bon invent és aquest de l’iphone que et permet anar-te’n una estona fins que no és el teu torn. Per això mai no t’hauries fixat en aquell home de cabells grisos, sabates de pell amb sola de goma amb els talons un pèl desgastats per la banda de dins, pantalons de franel·la gris que han conegut temps millors i jersei de llana amb petits estampats una mica passats de moda. Va molt ben afaitat i penses que la imatge del seu rostre et valdria com a exemple per a il·lustrar la dignitat. També fa cua, però ell té la mirada fixa en el taulell. O potser en la senyora major que vol comprovar amb la llibreta que les llogateres li han ingressat el censal, que ja se sap, en aquests temps una ja no es pot fiar de la paraula de la gent, i això que aquestes xiques són estudiantes i els seus pares van donar la cara per elles quan van fer els papers per a arrendar-les el piset de l’Illa Perduda, al final de tot de Blasco Ibáñez. Quan per fi és el torn de l’home dels cabells grisos tu continues de cara a la pantalla i ell avança tres passes, les justes per recolzar els seus avantbraços al taulell i adreçar-se a la caixera en veu molt baixa. A les mans porta la llibreta d’estalvis i el carnet d’identitat. És en aquest moment quan et veus obligada a aixecar el cap de la pantalla. T’acabes d’adonar que l’empleada del banc no ha nascut tocada amb el do de la discreció. El to de veu que utilitza trenca totes les normes de decòrum, i el que és pitjor: el de la confidencialitat que s’espera en una oficina bancària. És per això que mires cap a una altra banda i et topetes amb els ulls d’un altre client, joveníssim, calçat amb uns auriculars d’aquests molt grans, que venen encoixinats i que tapen del tot les orelles. Així i tot, el jove alça el cap i mira cap al mostrador. La caixera li està dient a l’home ben afaitat, amb el jersei un pèl gastat i els pantalons de franel·la molt viscuts, que ja està en números rojos i que no li pot donar diners en efectiu, que s’espere a cobrar. Instintivament et mires el calendari i comproves que és dia 27 i que per a cobrar encara han de passar el dia 28 i el 29 i el 30 i el 31. I si l’empresa on treballa és puntual li pagaran el dia 1. L’home continua parlant baixet, però tu ja pares tota l’atenció de que ets capaç i escoltes com li demana a l’empleada que faça el favor de telefonar a la seua sucursal, que el director el coneix i que alguna vegada li ha dit que si necesita... Ella, que als teus ulls ja és una bruixa sense ànima, marca el número i eleva tant el to de veu que l’home s’empetiteix i tu no hi voldries ser i el xic dels auriculars gegants apuja el volum de l’ipod i l’interventor que seu a una altra taula separa els ulls de la pantalla, i la senyora que neteja deixa de regar la planta i, fins i tot, l’home menut que diuen que hi ha dins els caixers automàtics, deixa de respirar. Que tengo aquí un señor que dice que es cliente vuestro y tiene un menos doscientos ochenta y cuatro y me pide efectivo (.....) sí, claro (...) ya se lo he dicho, pero él ha insistido para que os llamara (...) no claro ya lo sé, con un negativo de doscientos ochenta y cuatro lo único que puede hacer es esperar a que le ingresen la nómina, claro. I penja. I sense fixar-se en la cara tan ben rasurada del client li diu el que ja sabem tots els que som a l’oficina. Que no li poden fer un avançament de la nòmina. Els pantalons de franel·la ara em semblen més nous i lluents, i la goma de les soles no està desgastada, només m’ho semblava a mi, i el jersei... el jersei, l’altre dia vas veure un senyor que el portava igual, si són molt moderns i queden molt bé posats, és clar. I ell, l’home dels números rojos ix de l’oficina amb el cap ben dret, i la mirada ben neta. Ho tuiteges. Parles de la vergonya que sents per com han tractat aquella persona. I quan et toca adreçar-te a la caixera la veus vella, bruta i arrugada. Com una poma corcada. I no saps ben bé en quin moment li han eixit, però sens un fàstic insuperable per totes les berrugues que li poblen la cara. Te’n vas a casa de mal humor i et poses a escriure un post on expliques perquè dónes suport a la vaga general i el publiques. I de cop te n’adones que no estàs sola, que els amics físics i els virtuals et diuen que comparteixen aquelles raons i fas tot el possible per continuar treballant, per aïllar-te del soroll ambiental i quan arriben les filles a casa parleu de la vaga, és clar. I el dia 29 fas el camí a peu des de casa fins a Sant Agustí on has quedat amb els companys de feina. T’has posat l’armilla roja. Allí et retrobes amb un munt de gent a qui fa molts, 15, anys que no veus. Antics companys de la ràdio, que van començar el primer dia amb la il·lusió de posar en marxa la ràdio i la televisió, i han envellit, com tu, i ara ixen al carrer, com tu, per a defensar el present i el futur. I milers de persones embussen el centre de la ciutat i pràcticament tardes tres hores a fer el recorregut i per les vores la gent us aplaudeix quan defenseu, cridant, el vostre dret a treballar. Arribes a casa molt cansada però contenta. Encara penses en aquell home ben afaitat del banc i en aquella bruixa que cridava i et reiteres que la impresentable és ella. Però la festa dels números que no quadren encara no s’ha acabat perquè arriba el divendres de Dolors i t’asseus davant la tele per veure la roda de premsa del consell de ministres. Saps que el govern farà allò que fa dies que amaga. Ara sense complexos. Sense por a perdre les eleccions a Andalusia. Els tres personatges que parlen riuen o somriuen i es miren i fan brometes i dissimulen i diuen que la situació és molt greu i et ve al cap una vegada més Gil de Biedma quan diu allò de el Gobierno, reunido en consejo de ministros, no se sabe si estudia a estas horas el subsidio de paro o el derecho al despido... Ràpidament, però, te n’adones que el que han aprovat és una amnistia fiscal, un perdó que els defraudadors, els que han treballat en negre, els que han traficat amb armes o drogues, podran traure els diners de les bosses de plàstic i ingressar-los en comptes bancaris nets pagant un mòdic deu per cent. I tu penses en el client del banc i en els banquers i en els empresaris i en les botigues de tota la vida que han tancat al teu barri i en tantes coses que et fan venir un mal de cap insuportable. I et poses a escriure aquest article que dimarts enviaràs als teus amics de Bon Dia i que potser algú tindrà la paciència de llegir.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura