Esperança Camps - Dietari

Un d'aquells diumenges

He sortit puntual de la feina i he tornat a casa conduint a poc a poc, amb la finestra oberta, perquè l'aire de la nit m'oregés les idees. Demà encara és festa a València, no hauré de matinar. La casa està en calma i tenc temps. Ara puc escrriure tranquila després d'un cap de setmana molt accelerat que va començar dissabte amb la notícia de l'operació del rei d'Espanya que en realitat va servir per a destapar una activitat tan obscena com la de pagar milers d'euros per caçar elefants. I ell que demanava compromís i sacrificis als espanyols... No ho sé del cert, però em sembla que aquella gota que forada la pedra que deia Francesc de B. Moll, comença a fer el seu efecte. Tanta mentida. Tantes falses aparences... Aquella foto de família feliç que va a missa el dia de Pasqua a Palma, quan tothom sap que no és ver que hagin passat les vacances de Setmana Santa a l'illa, quan bastava fer una mirada superficial al llenguatge gestual de tots per endevinar que no es miren, no es toquen, no es parlen...

En realitat, el ballador de l'anca (el maluc pels peninsulars) del rei, m'importa molt poc. M'ha fet més mal un missatge que m'ha enviat al mòbil la meua amiga, na Sònia. M'ha dit, que s'ha mort na Sisca Fullana, una companya de l'escola i de l'institut. Es veu que per Nadal li van detectar una malaltia, i avui s'ha aturat el seu camí. Feia molt de temps que no ens vèiem. Els estius no coincidíem per les mateixes tresques... Però la notícia d'aquesta mort m'ha fet mal, i a mesura que passen les hores, la imatge de la meua companya em va barrinant. He rebut el missatge en un moment en que corria molt, sempre hi ha una feina urgent, i es veu que això ha fet d'imprmeable. Tornant a casa, però, amb l'aire humit fregant-me la cara, m'he enrecordat de na Sisca Fullana. De les discussions que sovint protagonitzàvem a classe, de la casa dels seus pares al Carrer qui no passa. D'ella tocant el clarinet a la banda de música de Ciutadella... No he pogut recordar, però, quan va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ella, o quan la vaig saludar amb un hola com va, o de quan, senzillament ens vam donar qui va amb un moviment del cap... A més, no puc evitar pensar que tenia la meua edat... i... Ostres, que es mori algú sí que és una putada.

Comentaris

Elena

Re: Un d'aquells diumenges

Elena | 16/04/2012, 06:42

Em sap greu! Cada dia que ens aixecam del llit, hauríem d'estar agraïts de la sort que tenim!

SERGI PASCUAL

Re: Un d'aquells diumenges

SERGI PASCUAL | 16/04/2012, 00:02

Realment és trist. Mon pare morí als braços i és dur, dur...Això marca...Però què podem fer? Absolutament res, continuar el nostre camí...M'ha agradat llegir-te Esperança...

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura