Esperança Camps - Dietari

Cor de primavera valenciana

Us deig aquí un altre dels articles que he publicat al diari Bon Dia Notícies. Aquí teniu l'enllaç Si hi feis una volteta segur que trobareu coses interessants.

Fa dues hores que esperes i t’acaben de dir que la intervenció encara no ha començat. La intervenció consistirà a posar un marcapassos al cor del teu pare. Diuen que és una cosa senzilla, però, ai... Esperes dreta a un passadís fosc de la segona planta. Hi ha molta més gent. Tots aguarden notícies d'alguna persona pròxima que està a l'altra banda d'unes portes infranquejables. Aquests dies has après a esperar molt. Moltes vegades. El temps corre diferent aquí dins. Els rellotges són sobrers. Pràcticament no tens cobertura al mòbil, i la connexió a internet és una entelèquia. Escrius això, aquest text que et serveix per dominar els nervis, amb l'aplicació Pages per a l'Iphone. El teu dit polze és massa gros i no sempre encertes la tecla que voldria. El pensament et va més ràpid que les mans, però no et desesperes. Ja has compassat el teu ritme al de l'hospital. Has començat corregint les paraules rebels, ara, dreta, estalonada contra la paret, nerviosa, les deixes créixer com les males herbes, tecleges tan ràpid que tems que quan ho repasses no entendràs la teua pròpia cal·ligrafia virtual.

El temps s'aferra a les parets i s’ha aturat, però recordes que a fora, al carrer, passa la vida. Corre, crida, reclama. La vida té, a aquestes hores, forma de gran manifestació d'estudiants valencians. És la primavera, diuen, la primavera valenciana, i li posen aquest símbol # davant i la fan córrer per la xarxa. Veloç. I tu ho celebres. Molta gent ho celebra. És lògic celebrar la primavera que és un esclat de vida física. Desitges que també siga un esclat de renaixement moral, de reconversió política, de retrobament. Penses en això i en el calendari capriciós i singular. Avui és 29 de febrer. T'inventes una superstició i et dius, et convences, t'imposes que la intervenció del teu pare anirà molt bé. Res no pot eixir malament en un dia tan especial com aquest que només succeeix cada quatre anys. T’aferres a això i a la barana de ferro de color groc que voreja totes les parets d’aquest passadís. Esperes i penses en la vida i en el que i ha darrere d'una altra de les portes que tens al costat. És la sala de reanimació. Allí dins la vida és fugissera. Cada persona que ocupa una llitera la té desferrada, la vida, o trencada, o fosa. Amb tot d'aparells, substàncies i tècniques, els professionals intenten apedaçar-la, adherir-la al cos amb el qual ha nascut i evitar així una separació definitiva. Et fan mal els peus. Quantes hores fa que estàs dreta? Els sanitaris entren i ixen i van a les màquines expenedores. Compren cafès, donuts, refrescos, papes o xocolatines. Res del que hi ha dins aquests mostradors no et sembla gens càrdiosaludable. Les portes del passadís que s'ha engolit el teu pare per a posar-li el cor en hora són obertes. Les de la sala de reanimació són tancades. Arriba una un grup de gent amb la cara angoixada. Alguns han plorat. Hi ha hagut un accident. Instants més tard els auxiliars empenyen corrents una llitera on reposa una dona que sembla mal ferida. Els familiars fan per acostar-s'hi, però els sanitaris no els deixen. Treus una llauna de cocacola de la màquina. Algú altre ja ha ocupat el teu lloc a la paret i et quedes sense estaló. T’arrauleixes a un racó. A la paret hi ha una placa que diu que aquella sala de reanimació es va inaugurar el mes d'octubre del 1976. Imagines que, a pesar del que deia el calendari, aquells mesos de canvi ací també es vivien com una primavera. Sense twitter, sense internet, sense mòbils on escriure cròniques com aquesta. Cròniques d'una espera. Mentre tecleges com pots, compulsivament, et telefona la petita de la casa i et guardes un pensament sobre la transició. Enmig del trull pots intuir com la teua filla et diu que està passant per davant de l'hospital. Somrius. La seua veu és viva i sona amb l'emoció de les primeres vegades. Ha fet vaga a l'escola i participa per convicció pròpia a la seua primera manifestació sense els pares. Això deu ser la primavera que s'escampa, amb etiqueta o sense, i comença a pol·linitzar les consciències més joves. La teua filla de tretze anys desfilant amb altres milers d'estudiants interrogant els governants sobre el seu futur. Penses que ja han agafat el testimoni que els esteu passant des del dia que van nàixer. Allà baix, però, la llum artificial, els sostres baixos i els colors marronencs de les parets et transporten a una tardor desgastada. Aquí no s'escolta el zum-zum de l'helicòpter que intueixes pròxim. Aquí només es veuen cares angoixades i s'escolten paraules mastegades, insinuades, no dites del tot, per por. T'acabes la cocacola i et telefona la teua mare que espera dalt, a l'habitació de la tercera planta que ja us és tan familiar. La tranquil•litzes, acaba de sortir el cirurgià i t'ha dit que tot ha anat bé, que el cor del teu pare torna a bategar a una velocitat normal i que en poques hores podrà tornar a casa. Ella fa un alè i tu també. Quan pugeu a l'habitació el teu pare t’explica amb pèls i senyals la intervenció que ha seguit amb molt de deteniment, i l'helicòpter ja ha desaparegut de Blasco Ibàñez. Els milers d'estudiants continuen brandant llibres i motxilles i escampen la primavera pel centre de València.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura