Esperança Camps - Dietari

Sala d'espera

Penj avui l'article que fa unes setmanes vaig publicar al diari de notícies Bon Dia Notícies. Aquest és l'enllaç per si voleu fer una volta pel diari

Fa unes hores que ets a la sala d’espera d’un hospital, posem quatre o cinc hores, i el lloc on t’asseus ja és el teu lloc. Les cadires han volgut ser confortables, però ara ja estan molt desgastades. A poc a poc han anat agafant la forma de tots els cossos de les persones que les han ocupades al llarg dels anys. Totes les faiçons mesclades que donen com a resultat uns mobles incòmodes, insalubres, irregulars. Però quan ja fa cinc o sis hores, o set o vuit que l’ocupes, aquell seient ara és el teu territori. I si pots aconseguir el del costat, encara millor. Ja estàs com en una suite. Seus en una cadira, i en l’altra deixes la jaqueta, la bossa, la botelleta d’aigua, la bossa de plàstic verd amb la roba i les pertinences del malalt que es troba en observació. I aquesta cadira s’entesta a que conegues una per una les articulacions del teu propi cos, o que prengues consciència d’ossos o músculs dels quals fins ara en desconeixies l’existència.

A la sala d’espera cada vegada hi ha més coses en el lloc on has establert el teu campament. L’objecte nou ara és un gotet de plàstic que ha contingut el cafè de màquina que t’acabes de beure. No hi ha wi-fi públic i hauràs de tirar del paquet de dades que has contractat amb el telèfons. Per no abusar intentes concentrar-te en la lectura. Petros Màrkaris, a qui adores, fa treballar l’inspector Kharitos per la Grècia arruïnada i intervinguda. Transitar per la novel·la és com llegir un telenotícies. De tant en tant, pels altaveus sonen noms que mai no són el que tu esperes escoltar. Les dones que tens al costat comenten que ja porten dotze hores d’espera a la sala. Elles també s’han fet seu el lloc que ocupen. També han acumulat tot d’andròmines al seu voltat. Ningú no gosarà okupar les seues cadires quan elles s’alcen per anar al servei o per anar a demanar informació sobre el seu parent. Quan has arribat a l’hospital el cel era blau, després s’ha fet roig i ara, quan ja fa set o vuit hores que esperes, tot és negre. Dins i fora de la sala d’espera. Algunes persones abandonen definitivament el campament. N’arriben d’altres. Et prens un altre cafè, aquest tocat amb xocolata. Dolent, és clar. La teua cadira continua ocupada pel teu cos, la del costat, per tots els artefactes. Fulleges compulsivament el twitter i el correu electrònic. Fas una partideta al solitari i una altra a l’Angry Birds. S’acaba la bateria del mòbil i cerques desesperadament un endoll. No en veus cap. Et sents perduda.

A la sala d’espera, quan ja fa dotze hores que ocupes aquest mateix lloc, que ja és ben teu, que ningú no te’l prenga! t’has menjat un sandvitx de tonyina de la màquina, has buidat dues ampolletes d’aigua, has contemplat com algú decapita dos banquers a la novel·la de Màrkaris, has localitzat un endoll al costat del passadís i te n’hi vas per a carregar el mòbil. L’has de deixar allà, lluny de tu i pateixes. Beus aigua. Arriba un home jove, brut, borratxo, al canell dret porta la polsera blanca pròpia dels ingressats a l’hospital, però saps del cert que ell no hi està. Li falten un parell de monedes per aconseguir un cafè amb llet i un cruasant de la màquina. Els pidola. Algú els els dóna. S’asseu molt a prop teu. L’observes. Té problemes per obrir la cel•lofana del cruasant i et demana ajuda. Tu mires de cua d’ull el lloc on has deixat el mòbil carregant-se. Tens molta son. I neguit per la persona que continua a la sala d’observació de l’hospital. Sospites que les hores es convertiran en tretze, catorze, quinze... i continues llegint, i pegues alguna cabotada, i l’altaveu deixa de sol•licitar la presència dels familiars dels malalts, i la sala es queda en silenci. Fins que un crit agre ho envaeix tot, et desassossega, desperta tothom. És una jove descalça. Dèneu o vint anys, com a molt. Està primíssima. Du la caputxa de la suadora calada i corre i renega. Vol aigua. Per l’altaveu diuen el seu nom i ella diu joder ya va solo quiero agua. Té algunes ferides a les mans, i un ull de vellut. Li ha sortit sang del nas. Tornen a repetir el seu nom i ella crida no voy a poner la denuncia. No la voy a poner. Quiero mis zapatos. Puja un guàrdia de seguretat a buscar-la i l’agafa per un braç. Amb suavitat, perquè ella es deixa mig arrossegar. Ha buidat la botella d’un sol glop molt sorollós. Quan ja no la veus escoltes un rot. Tu continues al teu campament. Els altres esperadors, també. Ningú no diu res. El silenci es torna a ensenyorir de l’espai. Tornes a buscar una postura que faça compatible l’envergadura del teu cos amb la cadira i el descans. Tornen les cabotades. Tornen els nervis. Torna la por del silenci.

Les hores avancen. Arriben la setze, la dèsset i la divuit i es fa de dia. Primer vermell i després blau. I vas al servei i et rentes la cara i et mires als ulls. Rojos. Quantes hores fa que no t’has llevat les lentilles? L’indigent es desperta i té gana. Torna a demanar monedes per a la màquina. No n’hi donen i renega. Se’n va. Guaites per la finestra. Fa un dia blau. Passa la senyora de la neteja i buida les papereres. Tornes a la lectura. L’Adrianí veu com un home es tira per la finestra del seu pis d’Atenes. Els noms tornen a brollar de l’altaveu escandalós de la sala d’espera. Noms que a tu no et diuen res, fins que una veu de dona jove pronuncia així com pot el que tu esperes. I reculls els abrics, les bosses i la paciència, i desmuntes el campament.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura