Esperança Camps - Dietari

Misèria moral

Dins un hospital els dies no són la vida normal. Per això la gent vesteix diferent, parla més fluix i demana moltes vegades quina hora és. Allà dins és molt més important la xifra que marca un tensiòmetre que la de l'índex de cotització de la borsa. O ens interessa més el dibuix que traça l'últim electrocardiograma que el preu que ha adquirit l'última obra d'art que s'ha subhastat a Cristie's. Aquests dies acompany el meu pare que és ingressat al clínic. I des d'allí seguim, ell i jo, l'actualitat. Llegim els diaris, miram la tele, jo li coment coses que llegesc al twitter o al facebook i ens anam construint una realitat que es vol semblar a la del carrer, però que no ho és. Quan passejam pels passadissos del Clínic veim cartells com aquest d'aquí dalt. N'hi ha d'altres, com els que han penajt les treballadores de la neteja perquè fa mesos que no cobren, o els que han penjat els metges que es queixen de la degradació constant del servei que ofereixen als usuaris. I mentre caminam passadís amunt i passadís avall, comentam el tresor que és tenir una sanitat pública. Encara ara és un tresor. Els fonaments són tan forts que a l'edifici li costa de caure, però a còpia d'intentar-ho, a còpia de retallar personal i pressupost, ho aconseguiranr. I quan a les tantes entra una infermera tota somrient i s'adreça al meu pare amb una paraula amable abans de clavar-li una agulla, i quan les auxiliars entren a canviar la roba del llit, ens preguntam, el meu pare i jo, a qui li pot interessar desmuntar un sistema que ha costat tant de muntar, desmantellar la sanitat pública universal i gratuïta, ens desesperam pensat que la degradació moral on estem arribant. No ho entenem.

Pel twitter hem seguit aquests dies això que hi ha gent que anomena primavera valenciana. Anit escoltàvem repetidament l'lhelicòpter sobrevolant Blasco Ibáñez, que és on hi ha una de les zones universitàries de València. Veient les imatges del Telediario d'anit el meu pare em deia, això és la dreta sense complexos, la dels grisos. És una comparació fàcil de fer, és clar. Però és que ell sí que va conèixer l'època dels grisos i no entén com una policia amb tants anys de democràcia pot provocar l'esvalot que ha fet aquests dies. S'ha de ser molt inepte per donar unes ordres d'actuació que tindran la reacció immediata que han tingut. O són ineptes o també ho tenen tot calculat. No pot ser que els càrrecs polítics i policials pensessin que podien carregar contra els alumnes d'uns institut i que aquesta acció no tindria cap conseqüència. En l'època d'internet, en l'època de les xarxes socials que els joves dominen com ningú, dos minuts després de la primera càrrega la notícia ja estava voltant i la reacció de la societat civil s'estava organitzant. Ara, uns dies després d'iniciats aquests disturbis per part de la policia, escric això mentre llegesc a internet que el centre de València està ple d'estudiants que al matí han anat a classe, i en sortir han anat cap al Lluís Vives. I llegesc també que la policia ha enviat reforços antiavalots de Madrid i de no sé on més. Ni m'importa. M'importa, una vegada més, la misèria moral. La falta de límits. La sensació d'impunitat amb que actuen els polítics quan es pensen que els vots són una carta blanca per fer el que els doni la gana, per passar com un endarrossall damunt les persones.

ps. de la reforma laboral també en parlam aquests dies amb el meu pare, és clar... però això s'està fent molt llarg.

Comentaris

Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Un tresor de paraules 'Barcelona Criminalobra col·lectiva 'La Draga 'Alfabet de futurjoves lectors 'L'illa sense temps El llibre de la maratóobra col·lectiva La cara B Vertigoco-autora Elles també matenco-autora Elles també matenobra col·lectiva Adéu, RTVVobra col·lectiva Naufragi a la neu Col·lecció particular Subsòl obra col·lectiva Vull casar-me amb tu i altres acusacions Dotze bitlles i un bitllot obra col·lectiva Zero Graus (Reedició) El llibre de la marató obra col·lectiva El cos deshabitat Eclipsi Escata de drac obra col·lectiva Zero Graus Quan la Lluna escampa els morts Enllà de la mar Ja t'ho diré o tres rams de locura