Sobre la dificultat de trobar el to
Sant Joan 2011 ja és història. O mite. No ho sé. Enguany me l'he tornat perdre, com tants altres ciutadellencs. A pesar que aquí mateix ho he lamentat, realment tenc assumides aquestes absències periòdiques. M'ho han ensenyat a casa: sempre hi ha gent que està pitjor que tu. Patir una malaltia és molt més dramàtic que no ser a Ciutadella per Sant Joan. Així és que m'ho he pres amb filosofia. Ah, i he descobert la retransmissió televisiva de les festes.
Ha estat la primera vegada que he vist trossos de Sant Joan per la tele, a través d'internet. El primer toc de fabiol, per exemple, el vaig gaudir al costat de la meua filla major que em va preguntar per l'estrany accent del Caixer Senyor... El caragol des Born també el vaig veure i em va impressionar la imatge cenital d'aquella càmera cap calent que s'atracava tant als cavalls quan botaven i mostrava la gernació que s’havia reunit a la plaça. I em va fer il•lusió quan vaig sebre que també podria veure les Completes de Sant Joan de Missa i el Caragol de Santa Clara. Un gran esforç, sense dubte, de la televisió pública de les Illes.
A pesar de treballar també a una televisió pública, no tenc gens d'experiència en retransmissions, però sé que són molt complicades. No és fàcil aguantar tantes hores en directe. Ni pels tècnics ni pels que condueixen el programa ni pels que estan a peu de carrer. Normalment hi ha molts problemes de tot tipus, i si hi afegim que enmig del carrer hi ha milers de persones, un centenar de cavalls, i litres d'alcohol, la cosa encara es complica molt més. Per això és imprescindible trobar el to. I mantenir-lo. Cada persona que participa en la retransmissió ha de sebre on és, què fa i per què ho fa. Em sembla que durant la retransmissió d'alguns actes de Sant Joan 2011 això no va succeïr.
Les imatges de Sant Joan són molt potents per si mateixes. El so ambient també ho és. Quan un narrador, o relator, o periodista parla s'ha d'imposar a aquest ambient i ha d'aportar alguna cosa que l'espectador no veu o no capta, o no escolta, o no sent. Durant el Caragol des Born això només va passar a mitges. Tant el conductor del directe com el comentarista que tenia al costat van complir prou bé aquest paper. Parlaven poc. Aportaven dades. Aquest caixer és l'amo de no sé on, que l'any passat no sé què.... Ara fa això per què els protocols no escrits diuen que tal.. Res a dir. Fantàstic. Valor afegit. Quan aquest ritme es trencava i entraven en antena les dues persones que estaven sobre l'asfalt de la plaça des Born, el castell s'esfondrava. La imatge que el món rebia de les festes era la de gent més o menys jove amb ganes de fer animalades davant una càmera de televisió. Gent disposada a demostrar que havien vingut a Ciutadella a beure fins a caure ben gats. Gent que volia saludar la seua mare... No sé si són això les festes. No sé si això és el senyal que volem enviar al món. El problema era, una vegada més, el to.
Un altre moment especialment crític va ser la connexió amb Sant Joan de Missa. Un lloc on la gent hi va "amb un altre rotllo" amb un altre esperit. Famílies senceres van molt prest a l'ermita per fer la bereneta i esperar amb calma l'arribada dels cavalls. La imatge és molt plàstica. Entranyable. Antiga. El camí estret. La paret seca. El perfil de Ciutadella al fons. Els cavallers, els pagesos són els protagonistes. Idò bé, qui per primera vegada veiés allò a través de la retransmissió no es va endur aquesta imatge. Es va pensar que Sant Joan de Missa és un "merendero" on la gent hi va a passar el capvespre. A menjar, a beure. I de pas, quan venen els cavalls, els veu... Una altra vegada va fallar el to. Em va semblar notar una certa incomoditat del conductor i el comentarista a qui vèiem dalt la terrassa de l'ajuntament, cada vegada que la reportera que era a Sant Joan de Missa acabava una connexió. No era allò que esperaven, no era allò. Sonaven les campanes perquè els cavalls ja arribaven, i nosaltres escoltàvem i vèiem quatre amigues de Maó que ens contaven que s'havien trobat amb una caravana de cotxes per arribar a Ciutadella. Els cavallers passaven davant el Bisbe i nosaltres escoltàvem paraules sense sentit de la reportera que no deixava de moure’s i la càmera l’acompanyava a ella, enlloc de mostrar-nos els gestos de respecte dels cavallers, la salutació del Bisbe, enlloc d’escoltar les campanes...
Del caragol de Santa Clara en vaig veure molt poc. Tal vegada la darrera mitja hora. Era un tot un repte fer una retransmissió dins aquells carrers estrets i un tant caòtics del centre històric de Ciutadella. Molt difícil. Milers de persones, un centenar de cavalls, centenars de cases on fan entres i capadetes, l'escassesa de llum, el risc personal que corrien els càmares i els auxiliars que es movien per aquells carrers... El resultat és millorable. En algun moment costava ubicar des d'on es veia el caragol. Però em sembla que, una vegada més, va fallar el to d'aquells que contaven el que nosaltres vèiem perfectament, d’aquells que estaven a peu de carrer.
Som molt vella, jo. Fa molts anys que vaig sortir de la facultat, però sempre ens deien que el periodista, el reporter, no ha de ser protagonista de la notícia. Aquesta màxima només es podia obviar en moments molt excepcionals, quan el fet de la presència del periodista a un lloc era notícia en sí mateix. Fa anys que això es trenca sistemàticament. L’efecte “España directo” s’ha contagiat a totes les televisions públiques i privades. Quan no es troba el to, quan s’exagera, quan el reporter desconeix on és i per què, o sembla que ha begut més que a qui entrevista, quan l’entrevistat no té res a dir o res a aportar al que s’està contant, passa això, que des de casa es perceb una realitat distorsionada.
No sé si a les tant massificades festes de Sant Joan de Ciutadella els convé exportar aquesta imatge. No ho sé. Avui mateix veig que arran dels accidents d’Es Pla s’ha reobert el debat sobre la seguretat, sobre la massificació, sobre el futur de la festa, en definitiva. Aquí queda aquesta reflexió un poc llarga feta des del respecte als companys d’IB3. En podem parlar.
Textos diversos, sant joan |
Següent | Anterior | Comentaris (3) |
Comentaris
Re: Sobre la dificultat de trobar el to
Joan: gràcies per llegir el bloc i escriure aquest comentari. estic molt d'acord en la majoria de coses que dius. el meu sant joan no és el dels gats ni de les juergues. en el que discreparia és en això que els reporters no han fet bé la feina perquè són mallorquins. jo no posaria el debat en aquest punt. per la mateixa regla de tres, jo no podria fer mai informacions sobre falles o sobre altres temes estrictament valencians. la feina dels periodistes és informar-se, documentar-se i sebre on són i per què hi són. quina és la seua missió. també és la feina dels responsables del canal encomanar bé la feina que han de fer els treballadors. sebre transmetre què és el que han de contar als espectadors. i, sobretot, uns i altres, respectar el mitjà pel qual treballen i els espectadors que, en el cas dels mitjans públics, són qui els paguen.
Re: Sobre la dificultat de trobar el to
Estic totalment d'acord amb el que dius.
Jo, tot i ser a Ciutadella, també he mirat algunes estones sa retransmissió d'IB3, i quan sortien es reporters tot es meu món s'ensorrava. Estaven mostrant un Sant Joan que no era es meu Sant Joan, unes festes que no eren ses d'es meu poble.
M'he enduit sa impressió que es reporters, que des tres que vaig veure dos no eren de Menorca i per tan és molt difícil que poguessin entendre el que és Sant Joan, només estaven interessats en vendre es "Sant Joan dels mallorquins", és a dir una festa de discoteca a nivell gegant, on l'únic que es cerca és a milers de persones per a fer festa (no festa de poble) i litres d'alcohol per emborratxar-se. Quasi tota sa gent que vaig veure que entrevistaven eren mallorquins, els quals es limitaven a dir que sa festa era impressionant i que hi havia un ambient increïble, i algun afegia que es cavalls eren "molt guapos", però cap més referència a ses autèntiques festes de Sant Joan.
Estic totalment a favor que es fagin retransmissions de Sant Joan per IB3, però crec que el d'enguany no ha sigut el millor exemple del que s'hauria de fer, ja que l'únic que s'ha fet es fer apologia del que s'hauria d'eliminar de Sant Joan i, quasi bé, fomentar la vinguda de més gent de fora per fer uns dies de festa boja a Ciutadella. Per no parlar de la prepotència dels treballadors i tècnics d'IB3, els quals desambarcaren a Ciutadella i montaren els seus grans dispositius sense sol·licitar permís, com per exemple un gran bastida a l'interior del pati de Santa Clara, la qual el nou alcalde va haver d'exigir que llevessin d'allà dins pel gran perill que suposava per a la qualcada i les persones.
En fi, IB3, en un futur, hauria de millorar diverses coses per no fer mal a les festes.
Perdó per haver sigut tan llarg i per la duresa del meu discurs, però aquí he trobat una plataforma on escriure el que pens i he sentit.
Re: Sobre la dificultat de trobar el to
Hola Esperança. Som el comentarista en la retransmissió del Caragol des Born i de bona part dels comentaris anteriors i posteriors. Anava amb en Dani Bagur, qui conduïa la retransmissió aquell dissabte de Sant Joan capvespre. El dia abans em van demanar comentar el Caragol des Born i vaig aceptar perquè conec en Dani i m’hi vaig avenir, tot i que m’ho vaig pensar.
T’he de dir que compartesc gairebé tot el que dius en el teu bloc i especialment en el tema periodístic. Jo també som periodista, encara que mai ho havia estat en TV per Sant Joan.
La retransmissió és comentar informant, i és el que jo vaig intentar fer. Segur que em vaig equivocar en vàries ocasions. T’he de dir que el plató muntat a la terrassa de l’ajuntament era molt incòmode, amb el sol de cara sempre i aquest fet ens feia veure molt malament les imatges al monitor, que per la llum, gairebé no es veien.
Durant la retransmissió del Caragol vam anar (en Dani i jo) dins un camió, asseguts davant, jo al volant, amb uns airuculars i dues petites pantallas (d’ordinador) davant en les que tampoc podíem veure bé les imatges. Era difícil reconèixer els cavallers. I d’aquí que sé segur que m’equivocàs amb alguns d’ells.
No tenc res a dir d’en Dani Bagur, perquè ell executa una feina que se li encomana i em sembla que ho va conduir bé, llevat d’algunes petites desconeixences. Jo, pràcticament no vaig tenir temps per preparar-me res. Hi vaig anar sense papers i el que vaig dir era el que sabia, poca cosa més. Completament d’acord amb el que dius de les connexions a peu de carrer i sobretot de Sant Joan de Missa.
Per acabar, dir-te, Esperança, que el teu escrit reflecteix un sentiment que avui és molt generalitzat i comentat als carrers de Ciutadella.
Salut i una millor festa.